Presentació del llibre “Cultura, animació i gestió cultural” a Ca Revolta

El proper divendres 23 de novembre presentaré a Ca Revolta  a les 19 h. el llibre “Cultura, animació i gestió cultural”.

Amb aquest motiu faré una xerrada sobre política cultural. Des de fa temps crec que és un tema que cal posar damunt de la taula. Crec que hi ha molt poca claredat quan parlem del tema i molt poca reflexió sobre quines haurien de ser unes polítiques culturals transformadores. Crec que es repeteixen molts tòpics i s’analitza poc sovint.

xerradacarevolta.jpg

Anuncis

Cultura, animació i gestió cultural

8.26x11.69_Front_Cover ebook

Per fi he acabat el procés d’autopublicar-me un llibre que desitjava fer des de fa anys.

Està escrit després de molts anys de voler ser escrit. Moltes vegades m’ha mancat la disciplina necessària per a posar-me en marxa i un cert pudor de pensar que igual era un poc atrevit intentar escriure sobre un àmbit tan ampli, del que encara que crec que tinc coneixements, em segueixen quedant moltes coses per aprendre. El procés d’elaboració final ha estat els darrers tres estius, encara que la idea ja estava començada molt abans. Espere que siga útil a companys i companyes professores del cicle, a l’alumnat, però també a altres persones que vulguen reflexionar sobre aquest àmbit amb una posició crítica i transformadora.

Però cal dir que no és un llibre de text ni pretén ser-ho. Si, com he dit, jo no he treballat així, tampoc vull propiciar-ho. M’agrada més la idea d’un manual, però no un manual per estudiar, sinó per consultar, per reflexionar amb ell o per rebatre.

En molts moments de llibre prenc posició sobre determinades qüestions, no pretenc fer un manual neutre. Sé que moltes de les afirmacions que faig són discutibles i poden ser sotmeses a crítica però crec que per a poder propiciar un debat cal precisament que es prenguen posicions. M’alegraria molt que el text servira precisament per això, per a debatre.

Per tant,  s’acosta a un manual, a un assaig, a uns resums de continguts o en tal vegada, en algun moment, a un recull d’articles.

És un llibre que recull visions, reflexions i dades al voltant d’això que s’anomena l’Animació i la Gestió Cultural. Hi ha capítols on el plantejament és descriptiu i en altres on es manifesta una posició teòrica concreta.

El llibre té algunes qüestions tractades amb més profunditat i altres tractades més superficialment. Des del meu punt de vista és molt difícil fer un llibre equilibrat amb tants continguts. He intentat equilibrar els apartats però sempre n’hi ha alguns en que per gust personal o perquè he pensat que calia aprofundir més en ells per part de l’alumnat m’he estès més.

Properament anunciaré diferents llocs on el presentaré.

De moment si alguna de vosaltres desitja el pot adquirir a través d’internet:

En paper: http://www.lulu.com/shop/carles-monclus-garriga/cultura-animació-i-gestió-cultural/paperback/product-23851609.html

En ebook: http://www.lulu.com/shop/carles-monclus-garriga/cultura-animació-i-gestió-cultural/ebook/product-23851623.html

Si punxeu en “Vista prèvia” tindreu accés a l’índex.

En contra dels sociogrames i altres aparents innovacions

En els últims temps renaixen i resorgeixen conceptes i tècniques que fa més de 40 anys eren comuns a l’àmbit de ‘ensenyament i que van ser àmpliament qüestionades per un part dels i de les treballadores de l’ensenyament, aquells i aquelles que entenem l’educació com una eina per que les persones es construisquen a si mateixes i per a transformar el món en un món més just.

La primera, en la que ara no m’estendré, és la famosa “Taxonomia de Bloom” que vaig patir en els meus anys d’estudiant de magisteri. Una taxonomia que era entesa com la ferramenta ideal per tal de definir els objectius d’aprenentatge. En els últims anys l’aparició de les competències com a eix del què ensenyar ha propiciat un retorn a l’obsessió en definir, de la manera el més concreta possible, allò que l’alumnat ha d’aprendre. I algú ha recuperat la taxonomia de Bloom com la gran novetat. Per a molts i moltes de nosaltres és un dejà vú que oblida que allò important en educació és allò realment passa a classe, que les experiències siguen realment valuoses i que ajuden a ser a l’alumnat més lliure i reflexiu. I que els esforços els hem de dedicar a això i no ha definir els objectius.

Però hui vaig a parlar dels sociogrames, que sembla que s’estan venent de nou com la ferramenta “científica” per analitzar les relacions dins d’una classe.

Un sociograma és una tècnica que analitza les relacions dins d’un grup i genera un diagrama en què defineix la posició relativa de cadascun dels subjectes dins del grup i el seu grau d’influència.

A la pàgina de la nostra Conselleria se’ns diu que “L’objectiu és conéixer el clima social i de convivència d’un grup per a facilitar la detecció de conflictes interpersonals i intervindre de forma preventiva.  L’enquesta, dirigida a l’alumnat de cinqué de Primària a quart d’ESO ens proporciona, d’una manera ràpida i fiable, una “imatge” del clima de convivència de cadascuna de les aules o grups d’un centre docent.”

El sociograma consisteix en preguntar als membres del grup les seues afinitats i rebutjos per tal de fer l’anàlisi del grup i de les seues relacions. Després es genera un diagrama que mostra els lideratges, les afinitats i els rebutjos. A la pàgina de Conselleria s’ofereix un programa que facilita l’anàlisi a partir de les respostes donades per l’alumnat. Jo i moltes de les persones que tenim ara prop dels 60 anys els vàrem patir de joves a les aules.

Per què des del meu punt de vista aquesta tècnica genera problemes i no ens resol res?

  1. El sociograma va nàixer com a instrument d’investigació de les dinàmiques que es generen dins d’un grup i de l’estructura de relacions, però després anà evolucionant com a ferramenta d’obtenció de dades per tal de guiar la intervenció educativa. Transformar un instrument d’investigació en una guia per a la intervenció és com a mínim discutible.
  2. El sociograma fa aparentment una anàlisi “científica” de les relacions que es produeixen dins del grup. Des del meu punt de vista això, i més quan parlem de xiquets, xiquetes i adolescents, és molt discutible. La variabilitat de les relacions dins d’un grup d’aquestes característiques és molt gran i el resultat d’un sociograma pot variar d’un dia a l’altre de manera important en funció de petits conflictes, rellevants o no, que es produeixen dins del grup.
  3. El sociograma després de ser aplicat crea una nova realitat que condiciona la pràctica del docent i de l’alumnat. En la mesura que els resultats d’un sociograma tots i totes entenen que són la realitat analitzada científicament, influeixen de manera important en la manera d’actuar dels i de les docents. Penseu per exemple en l’efecte Pigmalió i com l’alumnat es veu influït per les percepcions que té el professorat sobre ells i elles.
  4. La qüestió ètica. És legítim que el professorat dispose d’informació sobre l’alumnat i que no la faça pública al grup? Des del meu punt de vista no. I això planteja una altra qüestió, com la fem pública? perquè és cert que és informació emocionalment en molts casos dolorosa. Si optem per no oferir-la al grup no em sembla ètic, i si la oferim pot fer mal a determinades persones del grup i de fet de vegades fa que encara patisquen més.
  5. La vivència personal. Jo vaig patir l’aplicació d’un sociograma a l’edat de 15 anys. Se’ns van comunicar a cadascun dels alumnes  els resultats de manera privada. Encara que el resultat va ser positiu per a mi ( em va descobrir que tenia una capacitat de lideratge que desconeixia completament) no va ser una experiència gens agradable, em vaig sentir tractat més com un objecte que com un subjecte. Per altra banda em va influir de manera important la meua manera d’actuar per tal de respondre a allò que m’havien dit que era: un líder. Després jo quan vaig ser monitor d’esplai també en vaig passar un al grup que dirigia, ja que havia llegit les seues bondats per analitzar un grup i em va generar una sensació molt desagradable de manipulació i control sobre el grup. Per últim, el primer any que vaig impartir Dinàmica de Grups al CF d’Animació Sociocultural el vaig tornar a passar per analitzar junt a l’alumnat la vivència negativa que generava. Tots coincidien i reconegueren que era emocionalment costós.
  6. El sociograma converteix a l’alumnat en objectes, crea una relació en la que jo com a docent em distancie del grup i me’l mire des de fora. L’alumnat, des del meu punt de vist mai pot ser vist per un docent progressista com objectes, sinó com subjectes i els subjectes tenen veu, tenen paraula i poden parlar de les seues relacions.
  7. L’escola per a mi és un espai de vida i hi ha moltes altres maneres per analitzar i descobrir les relacions dins del grup d’una manera molt més oberta i no negant la informació i la paraula a l’alumnat.

Per a mi el sociograma és l’exemple d’una ferramenta que no aporta res rellevant al professorat que entén que l’aula és un espai de vida que comparteix amb els seus i les seues alumnes. Les informacions que s’obtenen en un sociograma s’obtenen igualment quan “estem” a l’aula, quan prestem atenció  a tot allò que passa, quan observem als i les nostres alumnes actuant i relacionant-se amb els i les altres. A més, si no utilitzem un tècnica aparentment “científica” no estem condicionats en la nostra actuació ja que som conscients que són percepcions que cal contrastar i que cal inclús analitzar en el grup.

Em fa molta por l’ús del sociograma de manera generalitzada. Com a pare no m’agradaria gens que al meu fill li’n passaren un i crec que la Conselleria hauria de reflexionar un poc abans de promocionar determinades tècniques entres els i les docents. Les tècniques no són mai neutres, darrere d’elles sempre hi ha una manera d’entendre el món i l’educació.

 

 

Veus del Sàhara

L’alumnat de Segon Curs d’Animació Sociocultural i Turística participà el divendres dia 16 de febrer al Festival Fetesa. Fetesa és un festival de teatre escolar que forma part d’un projecte de col·laboració amb el Sahara Occidental.

Ací teniu el vídeo de l’actuació.

L’aspecte més interessant de la construcció de l’obra ha estat que gràcies a això l’alumnat ha pogut conéixer la realitat saharaui. A classe vingué la educadora social, ex-alumna i cooperant al Sahara Marta Romero que ens explicà la situació als campaments, i la història del conflicte. Però també haguérem d’endinsar-nos a la música, la poesia i els relats saharaui.

El projecte em confirma de nou les grans possibilitats del teatre com a ferramenta de reflexió sobre la realitat, i formació de l’alumnat d’Animació Sociocultural i Turística.

 

Les llengües com a portadores d’un univers simbòlic

Aquesta reflexió sorgeix a partir de la lectura de l’article de Mayra Silva “El nosotros tojolabal, posible legado de los mayas antiguos” publicat al número 18 de la revista Diacronias el passat novembre.

L’article parla de la visió de la relació dels éssers humans amb el món a les cultures maies a partir de la utilització molt intensiva del “nosaltres”.

A l’article s’afirma que

“La concepción nosótrica o el “nosotros” dentro de la cultura tojolabal hace referencia a las personas, pero es un principio que incluye a las plantas, al uni-verso, a los animales y a objetos elaborados por hombres y mujeres. Para este pueblo, todo está incluido en esa comunidad nosótrica, una característica de lo que conforma a la comunidad es que todo está vivo, es decir, que tiene corazón (‘altsil), el cual para ellos es algo que está presente absolutamente en todo lo que nos rodea.

Así tenemos que el “…el término del ‘altsil-corazón es el vivificador de todos y cada uno, por eso no hay nada que no tenga ‘altsil. Es decir la vida no está so- lamente entre los humanos, la fauna y la flora, sino también en nubes, aguas, cuevas y cerros, tierras y astros, ollas y comales”,  término que es equivalente al concepto de Ch ́ulel en la cultura tsotzil y tsetzal.

Esta forma de mirar todo como algo vivo no sólo se presenta como idea o visión del mundo, sino que es un principio que genera para ellos, una relación distinta con eso vivo, una forma convivencial, que hace que las prácticas cotidianas de estos grupos tengan un sentido distinto en relación con lo que los rodea.

Estas cosmovisiones serán, por tanto, distintas a las planteadas por la modernidad de Occidente, cuya concepción del mundo plantea una visión única en la que todo se cosifica y objetualiza, pues para el mundo capitalista del mercado todo se convierte en mercancía.”

 

Les llengües són un mitjà de comunicació però no només són això. Les llengües representen una manera de categoritzar el món, de nomenar-lo i de relacionar-nos amb ell, representen un univers cultural. Mostren en definitiva una filosofia de vida i uns valors. Reduir les llengües a ferramentes de comunicació menysté aquelles llengües amb menys nombre de parlants i justifica accions tendents al genocidi lingüístic i cultural.

En els darrers anys el fet de donar rellevància socialment a l’aspecte més pragmàtic i comunicatiu de la llengua qüestiona socialment, i en especial per als usuaris de llengües hegemòniques,  l’ús de les llengües minoritzades. De vegades s’arriba a afirmar que parlar i fer ús de llengües minoritzades és un obstacle per a la comunicació.

Defendre la diversitat lingüística és equivalent a defendre la diversitat de les espècies, la diversitat biològica. La diversitat biològica representa la diversitat de maneres que ha tingut la vida per adaptar-se i enfrontar-se a l’entorn i la diversitat lingüística representa les diferents maneres que ha tingut l’ésser humà d’aprehendre el seu entorn, de categoritzar-lo, de construir pensament… és en definitiva un element fonamental de la defensa de la diversitat cultural.

Per últim cal ressaltar que la cosmovisió indígena ens mostra una visió del món molt més comunitària que s’allunya de l’individualisme propi de les societats capitalistes occidentals. Una cosmovisió amb uns valors ètics molt més solidaris dels quals caldria que n’aprenguerem molt.

Perquè hem d’aprendre molt del sud

En un primer món, en un món del nord on el debat educatiu es sotmet als dictats de la OCDE, parlant de competències, taxonomies, qualitat i altres qüestions molt poc rellevants, i no es parla d’una educació que contribuïsca a que les persones siguen més lliures i felices, llegir el discurs que pronuncià l’altre dia a la UNAM  Marichuy,  la candidata del Concejo Indígena de Gobierno a la presidència de Mèxic és molt interessant.

“Hoy más que nunca, necesitamos que la educación sea crítica, científica y acorde a la realidad de esta nación multicultural en la que las culturas originarias siempre han sido negadas. Lo anterior para que deje de ser el adiestramiento para instruir operadores del despojo, de la producción desmedida, de los justificadores del desastre social, político y ambiental a que nos ha sometido este sistema capitalista, que deje de ser la educación el semillero de la enajenación de los pueblos en nuestras comunidades y en las ciudades; o sea que deje de ser parte de los engranes que hacen funcionar al sistema capitalista.

Necesitamos que la educación sea gratuita y popular porque los derechos no deben ser mendigados ni convertidos en mercancía, sino reivindicados y ejercidos sin miedo para la construcción de nuevas formas y horizontes.
Así pues, es urgente lograr que la generación y transmisión del conocimiento en las universidades y escuelas esté permanente vinculado y al servicio de las y los de abajo, sea en las ciudades o en las comunidades indígenas y campesinas, y que no sea más un arma de los poderosos para seguir con este sistema depredador que ya amenaza la vida entera.”
Ací podeu trobar el text sencer.
Captura de pantalla 2017-11-30 a les 9.19.08

Jornada Formativa sobre Participació Juvenil

PARTICIPACIO_JOVENTUT-724x1024

Dissabte 16 de desembre de 9.30 a 14h al municipi de Tortosa. Al Centre Cívic de Ferreries la Plaça de Joan Monclús nº 1.

Les inscripcions són en aquest link.  És gratuït fins omplir l’espai.

#ASCJove

Presentació

La participació és  un dret bàsic per a qualsevol jove i per tant un dels elements fonamentals de la ciutadania i de la inclusió social. En un moment de crisi com el que estem vivint, prenen protagonisme propostes autogestionades on els i les joves tenen total autonomia i responsabilitat. Un escenari post 15-M, que qüestiona el posicionament adultocràtic pel qual els professionals o les administracions defineixen com i quins han de ser els espais de participació.

Uns canvis que ens obliguen preguntar-nos de forma constant sobre com es construeix la participació, des d’on i amb quina finalitat. Per aquest motiu realitzem aquesta IV jornada formativa entre la CASC_CAT i la RIA del País València. Que alhora pretén ser un espai de trobada entre persones i projectes de dierents territoris.

Programa

9.30h Obertura de portes

9.45h Benvinguda institucional a càrrec de Pilar Figueras presidenta de la CASC_CAT, Davinia de Ramón coordinadora de la RIA País Valencià i Mario Viché editor de la Revista Quaderns d’Animació i Educació Social.

10 a 11.30: JOVES TEIXINT DES DE L’ AUTOGESTIÓ

Taula rodona amb la participació de:

  • Virginia Morales i Víctor Escoín del Centre de Cultura i Joventut La Maranya del municipi de Benicàssim
  • Anna Casanova Gilabert del CSA Lo Maset del municipi de Deltebre.
  • Carla Nieto i Nora Rosado del El Kaliu, el Casal de Joves del municipi de Lliça de Vall.

Dinamitza la taula Agostina Piñeiro, professora del Cicle Formatiu d’Animació Sociocultural a l’Ins Severo Ochoa de Esplugues del Llobregat i coordinadora del llibre “Intervenció socioeducativa amb joves” editat per la CASC_CAT i Neret.

11.30h ESMORZAR

12 a 14h BLOC 2. LA PARTICIPACIÓ: EINA TRANSFORMADORA O DE CONTROL?

Dinamitza la taula Hortensia Grau antiga professora del Cicle Formatiu d’Animació Sociocultural a l’Ins. F. Vidal i Barraquer de Tarragona, i actualment diputada al Parlament de Catalunya.

14h Dinar

15.30h Assemblea de l’entitat.

Organitza

Amb el suport de:

  • Ajuntament de Tortosa