En contra dels sociogrames i altres aparents innovacions

En els últims temps renaixen i resorgeixen conceptes i tècniques que fa més de 40 anys eren comuns a l’àmbit de ‘ensenyament i que van ser àmpliament qüestionades per un part dels i de les treballadores de l’ensenyament, aquells i aquelles que entenem l’educació com una eina per que les persones es construisquen a si mateixes i per a transformar el món en un món més just.

La primera, en la que ara no m’estendré, és la famosa “Taxonomia de Bloom” que vaig patir en els meus anys d’estudiant de magisteri. Una taxonomia que era entesa com la ferramenta ideal per tal de definir els objectius d’aprenentatge. En els últims anys l’aparició de les competències com a eix del què ensenyar ha propiciat un retorn a l’obsessió en definir, de la manera el més concreta possible, allò que l’alumnat ha d’aprendre. I algú ha recuperat la taxonomia de Bloom com la gran novetat. Per a molts i moltes de nosaltres és un dejà vú que oblida que allò important en educació és allò realment passa a classe, que les experiències siguen realment valuoses i que ajuden a ser a l’alumnat més lliure i reflexiu. I que els esforços els hem de dedicar a això i no ha definir els objectius.

Però hui vaig a parlar dels sociogrames, que sembla que s’estan venent de nou com la ferramenta “científica” per analitzar les relacions dins d’una classe.

Un sociograma és una tècnica que analitza les relacions dins d’un grup i genera un diagrama en què defineix la posició relativa de cadascun dels subjectes dins del grup i el seu grau d’influència.

A la pàgina de la nostra Conselleria se’ns diu que “L’objectiu és conéixer el clima social i de convivència d’un grup per a facilitar la detecció de conflictes interpersonals i intervindre de forma preventiva.  L’enquesta, dirigida a l’alumnat de cinqué de Primària a quart d’ESO ens proporciona, d’una manera ràpida i fiable, una “imatge” del clima de convivència de cadascuna de les aules o grups d’un centre docent.”

El sociograma consisteix en preguntar als membres del grup les seues afinitats i rebutjos per tal de fer l’anàlisi del grup i de les seues relacions. Després es genera un diagrama que mostra els lideratges, les afinitats i els rebutjos. A la pàgina de Conselleria s’ofereix un programa que facilita l’anàlisi a partir de les respostes donades per l’alumnat. Jo i moltes de les persones que tenim ara prop dels 60 anys els vàrem patir de joves a les aules.

Per què des del meu punt de vista aquesta tècnica genera problemes i no ens resol res?

  1. El sociograma va nàixer com a instrument d’investigació de les dinàmiques que es generen dins d’un grup i de l’estructura de relacions, però després anà evolucionant com a ferramenta d’obtenció de dades per tal de guiar la intervenció educativa. Transformar un instrument d’investigació en una guia per a la intervenció és com a mínim discutible.
  2. El sociograma fa aparentment una anàlisi “científica” de les relacions que es produeixen dins del grup. Des del meu punt de vista això, i més quan parlem de xiquets, xiquetes i adolescents, és molt discutible. La variabilitat de les relacions dins d’un grup d’aquestes característiques és molt gran i el resultat d’un sociograma pot variar d’un dia a l’altre de manera important en funció de petits conflictes, rellevants o no, que es produeixen dins del grup.
  3. El sociograma després de ser aplicat crea una nova realitat que condiciona la pràctica del docent i de l’alumnat. En la mesura que els resultats d’un sociograma tots i totes entenen que són la realitat analitzada científicament, influeixen de manera important en la manera d’actuar dels i de les docents. Penseu per exemple en l’efecte Pigmalió i com l’alumnat es veu influït per les percepcions que té el professorat sobre ells i elles.
  4. La qüestió ètica. És legítim que el professorat dispose d’informació sobre l’alumnat i que no la faça pública al grup? Des del meu punt de vista no. I això planteja una altra qüestió, com la fem pública? perquè és cert que és informació emocionalment en molts casos dolorosa. Si optem per no oferir-la al grup no em sembla ètic, i si la oferim pot fer mal a determinades persones del grup i de fet de vegades fa que encara patisquen més.
  5. La vivència personal. Jo vaig patir l’aplicació d’un sociograma a l’edat de 15 anys. Se’ns van comunicar a cadascun dels alumnes  els resultats de manera privada. Encara que el resultat va ser positiu per a mi ( em va descobrir que tenia una capacitat de lideratge que desconeixia completament) no va ser una experiència gens agradable, em vaig sentir tractat més com un objecte que com un subjecte. Per altra banda em va influir de manera important la meua manera d’actuar per tal de respondre a allò que m’havien dit que era: un líder. Després jo quan vaig ser monitor d’esplai també en vaig passar un al grup que dirigia, ja que havia llegit les seues bondats per analitzar un grup i em va generar una sensació molt desagradable de manipulació i control sobre el grup. Per últim, el primer any que vaig impartir Dinàmica de Grups al CF d’Animació Sociocultural el vaig tornar a passar per analitzar junt a l’alumnat la vivència negativa que generava. Tots coincidien i reconegueren que era emocionalment costós.
  6. El sociograma converteix a l’alumnat en objectes, crea una relació en la que jo com a docent em distancie del grup i me’l mire des de fora. L’alumnat, des del meu punt de vist mai pot ser vist per un docent progressista com objectes, sinó com subjectes i els subjectes tenen veu, tenen paraula i poden parlar de les seues relacions.
  7. L’escola per a mi és un espai de vida i hi ha moltes altres maneres per analitzar i descobrir les relacions dins del grup d’una manera molt més oberta i no negant la informació i la paraula a l’alumnat.

Per a mi el sociograma és l’exemple d’una ferramenta que no aporta res rellevant al professorat que entén que l’aula és un espai de vida que comparteix amb els seus i les seues alumnes. Les informacions que s’obtenen en un sociograma s’obtenen igualment quan “estem” a l’aula, quan prestem atenció  a tot allò que passa, quan observem als i les nostres alumnes actuant i relacionant-se amb els i les altres. A més, si no utilitzem un tècnica aparentment “científica” no estem condicionats en la nostra actuació ja que som conscients que són percepcions que cal contrastar i que cal inclús analitzar en el grup.

Em fa molta por l’ús del sociograma de manera generalitzada. Com a pare no m’agradaria gens que al meu fill li’n passaren un i crec que la Conselleria hauria de reflexionar un poc abans de promocionar determinades tècniques entres els i les docents. Les tècniques no són mai neutres, darrere d’elles sempre hi ha una manera d’entendre el món i l’educació.

 

 

Anuncis

Veus del Sàhara

L’alumnat de Segon Curs d’Animació Sociocultural i Turística participà el divendres dia 16 de febrer al Festival Fetesa. Fetesa és un festival de teatre escolar que forma part d’un projecte de col·laboració amb el Sahara Occidental.

Ací teniu el vídeo de l’actuació.

L’aspecte més interessant de la construcció de l’obra ha estat que gràcies a això l’alumnat ha pogut conéixer la realitat saharaui. A classe vingué la educadora social, ex-alumna i cooperant al Sahara Marta Romero que ens explicà la situació als campaments, i la història del conflicte. Però també haguérem d’endinsar-nos a la música, la poesia i els relats saharaui.

El projecte em confirma de nou les grans possibilitats del teatre com a ferramenta de reflexió sobre la realitat, i formació de l’alumnat d’Animació Sociocultural i Turística.

 

Les llengües com a portadores d’un univers simbòlic

Aquesta reflexió sorgeix a partir de la lectura de l’article de Mayra Silva “El nosotros tojolabal, posible legado de los mayas antiguos” publicat al número 18 de la revista Diacronias el passat novembre.

L’article parla de la visió de la relació dels éssers humans amb el món a les cultures maies a partir de la utilització molt intensiva del “nosaltres”.

A l’article s’afirma que

“La concepción nosótrica o el “nosotros” dentro de la cultura tojolabal hace referencia a las personas, pero es un principio que incluye a las plantas, al uni-verso, a los animales y a objetos elaborados por hombres y mujeres. Para este pueblo, todo está incluido en esa comunidad nosótrica, una característica de lo que conforma a la comunidad es que todo está vivo, es decir, que tiene corazón (‘altsil), el cual para ellos es algo que está presente absolutamente en todo lo que nos rodea.

Así tenemos que el “…el término del ‘altsil-corazón es el vivificador de todos y cada uno, por eso no hay nada que no tenga ‘altsil. Es decir la vida no está so- lamente entre los humanos, la fauna y la flora, sino también en nubes, aguas, cuevas y cerros, tierras y astros, ollas y comales”,  término que es equivalente al concepto de Ch ́ulel en la cultura tsotzil y tsetzal.

Esta forma de mirar todo como algo vivo no sólo se presenta como idea o visión del mundo, sino que es un principio que genera para ellos, una relación distinta con eso vivo, una forma convivencial, que hace que las prácticas cotidianas de estos grupos tengan un sentido distinto en relación con lo que los rodea.

Estas cosmovisiones serán, por tanto, distintas a las planteadas por la modernidad de Occidente, cuya concepción del mundo plantea una visión única en la que todo se cosifica y objetualiza, pues para el mundo capitalista del mercado todo se convierte en mercancía.”

 

Les llengües són un mitjà de comunicació però no només són això. Les llengües representen una manera de categoritzar el món, de nomenar-lo i de relacionar-nos amb ell, representen un univers cultural. Mostren en definitiva una filosofia de vida i uns valors. Reduir les llengües a ferramentes de comunicació menysté aquelles llengües amb menys nombre de parlants i justifica accions tendents al genocidi lingüístic i cultural.

En els darrers anys el fet de donar rellevància socialment a l’aspecte més pragmàtic i comunicatiu de la llengua qüestiona socialment, i en especial per als usuaris de llengües hegemòniques,  l’ús de les llengües minoritzades. De vegades s’arriba a afirmar que parlar i fer ús de llengües minoritzades és un obstacle per a la comunicació.

Defendre la diversitat lingüística és equivalent a defendre la diversitat de les espècies, la diversitat biològica. La diversitat biològica representa la diversitat de maneres que ha tingut la vida per adaptar-se i enfrontar-se a l’entorn i la diversitat lingüística representa les diferents maneres que ha tingut l’ésser humà d’aprehendre el seu entorn, de categoritzar-lo, de construir pensament… és en definitiva un element fonamental de la defensa de la diversitat cultural.

Per últim cal ressaltar que la cosmovisió indígena ens mostra una visió del món molt més comunitària que s’allunya de l’individualisme propi de les societats capitalistes occidentals. Una cosmovisió amb uns valors ètics molt més solidaris dels quals caldria que n’aprenguerem molt.

Perquè hem d’aprendre molt del sud

En un primer món, en un món del nord on el debat educatiu es sotmet als dictats de la OCDE, parlant de competències, taxonomies, qualitat i altres qüestions molt poc rellevants, i no es parla d’una educació que contribuïsca a que les persones siguen més lliures i felices, llegir el discurs que pronuncià l’altre dia a la UNAM  Marichuy,  la candidata del Concejo Indígena de Gobierno a la presidència de Mèxic és molt interessant.

“Hoy más que nunca, necesitamos que la educación sea crítica, científica y acorde a la realidad de esta nación multicultural en la que las culturas originarias siempre han sido negadas. Lo anterior para que deje de ser el adiestramiento para instruir operadores del despojo, de la producción desmedida, de los justificadores del desastre social, político y ambiental a que nos ha sometido este sistema capitalista, que deje de ser la educación el semillero de la enajenación de los pueblos en nuestras comunidades y en las ciudades; o sea que deje de ser parte de los engranes que hacen funcionar al sistema capitalista.

Necesitamos que la educación sea gratuita y popular porque los derechos no deben ser mendigados ni convertidos en mercancía, sino reivindicados y ejercidos sin miedo para la construcción de nuevas formas y horizontes.
Así pues, es urgente lograr que la generación y transmisión del conocimiento en las universidades y escuelas esté permanente vinculado y al servicio de las y los de abajo, sea en las ciudades o en las comunidades indígenas y campesinas, y que no sea más un arma de los poderosos para seguir con este sistema depredador que ya amenaza la vida entera.”
Ací podeu trobar el text sencer.
Captura de pantalla 2017-11-30 a les 9.19.08

Jornada Formativa sobre Participació Juvenil

PARTICIPACIO_JOVENTUT-724x1024

Dissabte 16 de desembre de 9.30 a 14h al municipi de Tortosa. Al Centre Cívic de Ferreries la Plaça de Joan Monclús nº 1.

Les inscripcions són en aquest link.  És gratuït fins omplir l’espai.

#ASCJove

Presentació

La participació és  un dret bàsic per a qualsevol jove i per tant un dels elements fonamentals de la ciutadania i de la inclusió social. En un moment de crisi com el que estem vivint, prenen protagonisme propostes autogestionades on els i les joves tenen total autonomia i responsabilitat. Un escenari post 15-M, que qüestiona el posicionament adultocràtic pel qual els professionals o les administracions defineixen com i quins han de ser els espais de participació.

Uns canvis que ens obliguen preguntar-nos de forma constant sobre com es construeix la participació, des d’on i amb quina finalitat. Per aquest motiu realitzem aquesta IV jornada formativa entre la CASC_CAT i la RIA del País València. Que alhora pretén ser un espai de trobada entre persones i projectes de dierents territoris.

Programa

9.30h Obertura de portes

9.45h Benvinguda institucional a càrrec de Pilar Figueras presidenta de la CASC_CAT, Davinia de Ramón coordinadora de la RIA País Valencià i Mario Viché editor de la Revista Quaderns d’Animació i Educació Social.

10 a 11.30: JOVES TEIXINT DES DE L’ AUTOGESTIÓ

Taula rodona amb la participació de:

  • Virginia Morales i Víctor Escoín del Centre de Cultura i Joventut La Maranya del municipi de Benicàssim
  • Anna Casanova Gilabert del CSA Lo Maset del municipi de Deltebre.
  • Carla Nieto i Nora Rosado del El Kaliu, el Casal de Joves del municipi de Lliça de Vall.

Dinamitza la taula Agostina Piñeiro, professora del Cicle Formatiu d’Animació Sociocultural a l’Ins Severo Ochoa de Esplugues del Llobregat i coordinadora del llibre “Intervenció socioeducativa amb joves” editat per la CASC_CAT i Neret.

11.30h ESMORZAR

12 a 14h BLOC 2. LA PARTICIPACIÓ: EINA TRANSFORMADORA O DE CONTROL?

Dinamitza la taula Hortensia Grau antiga professora del Cicle Formatiu d’Animació Sociocultural a l’Ins. F. Vidal i Barraquer de Tarragona, i actualment diputada al Parlament de Catalunya.

14h Dinar

15.30h Assemblea de l’entitat.

Organitza

Amb el suport de:

  • Ajuntament de Tortosa

Vencereu, però no convencereu! : l’incident de Millán Astray amb Unamuno

Aquest post el vaig publicar fa 6 anys en el blog però crec que és d’una rabiosa i trista actualitat, l’incident de Millan Astray amb Unamuno a la Universitat de Salamanca.
Us reproduisc l’entrada completa a la wikipèdia, en un article que es basa en La guerra civil española de Hugh Thomas

“Durante la Guerra Civil Española Milán Astray tuvo un papel secundario en el ejército sublevado contra la II República Española. Siendo célebre el altercado que mantuvo con Miguel de Unamuno el 12 de octubre de 1936 en el paraninfo de la Universidad de Salamanca, al que habían asistido diversas personalidades franquistas con motivo de la celebración de la Fiesta de la Raza (lo que hoy es el Día de la Hispanidad, el aniversario del descubrimiento de América): el obispo de Salamanca, Enrique Plá y Deniel, el gobernador civil, Carmen Polo Martínez-Valdés (esposa de Francisco Franco) y el propio Millán-Astray.

Lo que sucedió, según cuenta en su magna obra La guerra civil española el hispanista inglés Hugh Thomas, es lo siguiente: el profesor Francisco Maldonado, tras las formalidades iniciales y un apasionado discurso de José María Pemán, pronuncia un discurso en que ataca violentamente a Cataluña y al País Vasco, calificando a estas regiones como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos. ”

Alguien grita entonces, desde algún lugar del paraninfo, el famoso lema “¡Viva la muerte!”. Millán-Astray responde con los gritos con que habitualmente se excitaba al pueblo: “¡España …”; “.. una!”, responden los asistentes.

(Algunos jóvenes estudiantes falangistas (según otros carlistas) intentan enmendar el viva la muerte con vivas a Cristo Rey y a la paz misericordiosa (…) pero son apagados por los ensordecedores gritos de ritual pseudorracionales y acaban siguiéndolos).

– “¡España …”, vuelve a exclamar Millán-Astray; “.. grande!”, replica el auditorio.

– “¡España …”, finaliza el general; “… libre!”, concluyen los congregados.

Después un grupo de falangistas ataviados con la camisa azul de la Falange hacen el saludo fascista, brazo derecho en alto, al retrato de Francisco Franco que colgaba en la pared. Se intenta así enmendar el incidente aunando esfuerzos de hermandad y moral (algo quebrada por el incidente) al unísono.

Miguel de Unamuno, que presidía la mesa, se levanta lentamente y dice: “Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo , dice Unamuno señalando al obispo de Salamanca-, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor.”

En ese momento Millán-Astray exclama irritado “Muera la intelectualidad traidora” “Viva la muerte” aunque por el gran alboroto del público no se percibió esa frase, que fue solo oída por la gente que estaba más cerca del general, naciendo así la leyenda de que realmente dijo:”¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!”(leyenda que nace de las declaraciones de Serrano Suñer el cual no se encontraba en la universidad), aclamado por los asistentes. El escritor José María Pemán, en un intento de calmar los ánimos, aclara: “¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!”.

Miguel de Unamuno, sin amedrentarse, continúa: “Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir, y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho.”

A continuación, con el público asistente encolerizado contra Unamuno y lanzándole todo tipo de insultos, algunos oficiales echaron mano de las pistolas… pero se libró gracias a la intervención de Carmen Polo de Franco, quien agarrándose a su brazo lo acompañó hasta su domicilio.

“Els reptes de l’educació social en temps de la globalització”

CarnavaldeBlogs_CAT

I aquest és el meu primer text al voltant del tema del Dia de l’Educació Social publicat hui al blog de Mirella Palazuelo http://reflexiones23a.blogspot.com.es

“Els reptes de l’educació social en temps de la globalització”

La globalització és un conjunt de processos que han transformat la manera de viure dels éssers humans al planeta. L’origen de la globalització està en dos factors rellevants: la millora de les comunicacions (i, en concret l’aparició de la “xarxa”, internet) i la millora del transport. Aquests dos factors han trencat les dimensions d’espai i temps presents al planeta i han tingut i estan tenint importants repercussions en els àmbits econòmics, polítics, ecològics, culturals,…

En un món dominat per un capitalisme voraç que cerca maximitzar els beneficis i que veu qualsevol barrera o intent de control per part dels estats com un inconvenient per fer negoci, la millora de les comunicacions i del transport ha permès allò que anomenen deslocalitzar la producció i abaratir els costos laborals per a les grans corporacions industrials i de serveis.

Al mateix temps cada dia som més conscients que vivim en eixa “aldea global” i que allò que succeeix en un lloc del planeta té repercussió en la resta. La contaminació, els accidents nuclears, la deforestació no només afecten a aquella regió del planeta on es produeixen. Som cada dia més conscients de que tots els éssers humans anem a la mateixa barca.

La globalització és una realitat de la qual difícilment podem fugir però si que hi ha moltes maneres d’abordar-la.

Els anomenats moviments antiglobalització lluiten per una globalització que tinga en compte les persones i no les deixe en mans de les grans corporacions industrials, de la selva del lliure mercat que han propiciat les corrents neoliberals. Reclamem “un altre món on càpien tots els mons”.

I la globalització té un altre vessant no menys important i és la globalització cultural. I aquesta globalització cultural té certs aspectes positius. Mai en la història havíem pogut accedir amb tanta facilitat a manifestacions culturals altres continents. Ara podem escoltar música generada països molt lluny del nostre entorn, o menjar cuina tradicional de cultures molt allunyades de les nostres. Aquest coneixement d’altres formes culturals, encara que moltes vegades es produeix de manera molt estereotipada, és enriquidor i afavoridor de la tolerància. Però aquesta globalització cultural té també aspectes negatius en un món capitalista com el que vivim: una tendència general a mercantilitzar els productes culturals al llarg del planeta. El problema és que no totes les cultures disposen de la mateixa capacitat econòmica per a mostrar-se al món, i açò implica que les manifestacions culturals d’aquells països amb més poder econòmic estenen els seus models culturals pel planeta. Algú deia que la cultura comuna que tenim tots els habitants del planeta són les sèries americanes o les seues grans produccions cinematogràfiques.

Quins són els reptes de l’educació social front a aquesta globalització?

A l’entrada del Carnaval de blogs de l’any passat afirmava que les accions des de l’educació social seran positives per a les persones quan les ajuden a comprendre el món, quan les ajuden a apoderar-se. L’educació, com deia Freire, no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món. L’educació social serà garant dels drets de la ciutadania si promou en les persones la capacitat per a lluitar pels seus drets, i per contribuir a una societat més justa.

Per tant l’educació social ha d’ajudar a les persones a abordar la globalització des d’una perspectiva crítica. I això vol dir posar a les persones en la situació de qüestionar les corrents neoliberals de pensament que s’han instal·lat de manera subtil en les nostres vides.

Però per altra banda l’educació social ha d’aprofitar aquesta globalització per a posar en contacte a les persones amb altres formes culturals que des d’altres llocs del món promouen valors de solidaritat i de construcció d’una societat més justa. Conèixer per exemple les reflexions dels i de les zapatistes, del moviment kurd o mapuche, és possible hui també gràcies a la globalització i això suposa un enriquiment per a tots i totes nosaltres habitants d’un món occidental que ha d’aprendre molt d’aquests moviments.

I en aquesta línia vull mostrar un conte, que em sembla preciós, del moviment zapatista, del Subcomandant Marcos, que segur que no hauria pogut conéixer sense eixe contacte:

Según nuestra tradición cultural, el mundo fue creado por varios dioses. Unos dioses muy bailadores, muy reventadores -también decimos-, que no lo hicieron cabal. Dejaron cosas pendientes, o cosas que se hicieron mal.

Una de ellas fue que no hicieron a los hombres y mujeres cabales todos, es decir, de buen corazón. Sinó que se les salió por ahí algun gobernador, o algún presidente del país, que salió con el alma mala y con el corazón chueco.

Cuando se dieron cuenta los dioses de esta injusticia, de que había hombres y mujeres que estaban viviendo a costa de los demás, quisieron ayudar algo a los hombres y mujeres del maíz, a los pueblos indios de este país.

Y para ayudarlos les quitaron una palabra: les quitaron el yo. En los pueblos indígenas, en los de raíces mayas y en muchos pueblos de este país, la palabra yo no existe. En su lugar se usa el nosotros.

En nuestras lenguas mayas es el tic. Esa terminación de tic, que menciona al colectivo o a la colectividad, se repite una y otra vez. Y no aparece por ningún lado el yo.

(Palabras en tzotzil) “Nosotros no tememos morir luchando” decimos nosotros. Nunca hablamos en singular. El tic que se repite una y otra vez en nuestras lenguas, viene a ser como el tic-tac de ese reloj que nosotros queremos llegar, para ser parte de este país, sin ser una verguenza para él, una afrenta o un motivo de burla o de limosna. 23 de octubre 2006. Hermosillo. Sonora. SEGÚN CUENTAN NUESTROS ANTIGUOS, Relatos de los pueblos indios durante la otra campaña

I per acabar una altra frase del mateix llibre que diuen Ofelia, Doña Roario y Doña Helena al conte “Un puente femenino en la cultura de abajo” “La tierra peligra y nos llama, los mayores, los ancianos, los equilibradores de las fuerzas del mundo, se van más allá, y nuestras lengua y cultura se mueren con nuestra tierra. Hay que hacernos fuertes con quienes son como nuestro corazón, aunque otros”.

I a això també aquesta “altra globalització” ens pot ajudar.