Vencereu, però no convencereu! : l’incident de Millán Astray amb Unamuno

Aquest post el vaig publicar fa 6 anys en el blog però crec que és d’una rabiosa i trista actualitat, l’incident de Millan Astray amb Unamuno a la Universitat de Salamanca.
Us reproduisc l’entrada completa a la wikipèdia, en un article que es basa en La guerra civil española de Hugh Thomas

“Durante la Guerra Civil Española Milán Astray tuvo un papel secundario en el ejército sublevado contra la II República Española. Siendo célebre el altercado que mantuvo con Miguel de Unamuno el 12 de octubre de 1936 en el paraninfo de la Universidad de Salamanca, al que habían asistido diversas personalidades franquistas con motivo de la celebración de la Fiesta de la Raza (lo que hoy es el Día de la Hispanidad, el aniversario del descubrimiento de América): el obispo de Salamanca, Enrique Plá y Deniel, el gobernador civil, Carmen Polo Martínez-Valdés (esposa de Francisco Franco) y el propio Millán-Astray.

Lo que sucedió, según cuenta en su magna obra La guerra civil española el hispanista inglés Hugh Thomas, es lo siguiente: el profesor Francisco Maldonado, tras las formalidades iniciales y un apasionado discurso de José María Pemán, pronuncia un discurso en que ataca violentamente a Cataluña y al País Vasco, calificando a estas regiones como “cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos. ”

Alguien grita entonces, desde algún lugar del paraninfo, el famoso lema “¡Viva la muerte!”. Millán-Astray responde con los gritos con que habitualmente se excitaba al pueblo: “¡España …”; “.. una!”, responden los asistentes.

(Algunos jóvenes estudiantes falangistas (según otros carlistas) intentan enmendar el viva la muerte con vivas a Cristo Rey y a la paz misericordiosa (…) pero son apagados por los ensordecedores gritos de ritual pseudorracionales y acaban siguiéndolos).

– “¡España …”, vuelve a exclamar Millán-Astray; “.. grande!”, replica el auditorio.

– “¡España …”, finaliza el general; “… libre!”, concluyen los congregados.

Después un grupo de falangistas ataviados con la camisa azul de la Falange hacen el saludo fascista, brazo derecho en alto, al retrato de Francisco Franco que colgaba en la pared. Se intenta así enmendar el incidente aunando esfuerzos de hermandad y moral (algo quebrada por el incidente) al unísono.

Miguel de Unamuno, que presidía la mesa, se levanta lentamente y dice: “Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir, porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso -por llamarlo de algún modo- del profesor Maldonado, que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo , dice Unamuno señalando al obispo de Salamanca-, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona. Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito “¡Viva la muerte!” y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán-Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán-Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo cómo se multiplican los mutilados a su alrededor.”

En ese momento Millán-Astray exclama irritado “Muera la intelectualidad traidora” “Viva la muerte” aunque por el gran alboroto del público no se percibió esa frase, que fue solo oída por la gente que estaba más cerca del general, naciendo así la leyenda de que realmente dijo:”¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!”(leyenda que nace de las declaraciones de Serrano Suñer el cual no se encontraba en la universidad), aclamado por los asistentes. El escritor José María Pemán, en un intento de calmar los ánimos, aclara: “¡No! ¡Viva la inteligencia! ¡Mueran los malos intelectuales!”.

Miguel de Unamuno, sin amedrentarse, continúa: “Éste es el templo de la inteligencia, y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir, y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho.”

A continuación, con el público asistente encolerizado contra Unamuno y lanzándole todo tipo de insultos, algunos oficiales echaron mano de las pistolas… pero se libró gracias a la intervención de Carmen Polo de Franco, quien agarrándose a su brazo lo acompañó hasta su domicilio.

Anuncis

“Els reptes de l’educació social en temps de la globalització”

CarnavaldeBlogs_CAT

I aquest és el meu primer text al voltant del tema del Dia de l’Educació Social publicat hui al blog de Mirella Palazuelo http://reflexiones23a.blogspot.com.es

“Els reptes de l’educació social en temps de la globalització”

La globalització és un conjunt de processos que han transformat la manera de viure dels éssers humans al planeta. L’origen de la globalització està en dos factors rellevants: la millora de les comunicacions (i, en concret l’aparició de la “xarxa”, internet) i la millora del transport. Aquests dos factors han trencat les dimensions d’espai i temps presents al planeta i han tingut i estan tenint importants repercussions en els àmbits econòmics, polítics, ecològics, culturals,…

En un món dominat per un capitalisme voraç que cerca maximitzar els beneficis i que veu qualsevol barrera o intent de control per part dels estats com un inconvenient per fer negoci, la millora de les comunicacions i del transport ha permès allò que anomenen deslocalitzar la producció i abaratir els costos laborals per a les grans corporacions industrials i de serveis.

Al mateix temps cada dia som més conscients que vivim en eixa “aldea global” i que allò que succeeix en un lloc del planeta té repercussió en la resta. La contaminació, els accidents nuclears, la deforestació no només afecten a aquella regió del planeta on es produeixen. Som cada dia més conscients de que tots els éssers humans anem a la mateixa barca.

La globalització és una realitat de la qual difícilment podem fugir però si que hi ha moltes maneres d’abordar-la.

Els anomenats moviments antiglobalització lluiten per una globalització que tinga en compte les persones i no les deixe en mans de les grans corporacions industrials, de la selva del lliure mercat que han propiciat les corrents neoliberals. Reclamem “un altre món on càpien tots els mons”.

I la globalització té un altre vessant no menys important i és la globalització cultural. I aquesta globalització cultural té certs aspectes positius. Mai en la història havíem pogut accedir amb tanta facilitat a manifestacions culturals altres continents. Ara podem escoltar música generada països molt lluny del nostre entorn, o menjar cuina tradicional de cultures molt allunyades de les nostres. Aquest coneixement d’altres formes culturals, encara que moltes vegades es produeix de manera molt estereotipada, és enriquidor i afavoridor de la tolerància. Però aquesta globalització cultural té també aspectes negatius en un món capitalista com el que vivim: una tendència general a mercantilitzar els productes culturals al llarg del planeta. El problema és que no totes les cultures disposen de la mateixa capacitat econòmica per a mostrar-se al món, i açò implica que les manifestacions culturals d’aquells països amb més poder econòmic estenen els seus models culturals pel planeta. Algú deia que la cultura comuna que tenim tots els habitants del planeta són les sèries americanes o les seues grans produccions cinematogràfiques.

Quins són els reptes de l’educació social front a aquesta globalització?

A l’entrada del Carnaval de blogs de l’any passat afirmava que les accions des de l’educació social seran positives per a les persones quan les ajuden a comprendre el món, quan les ajuden a apoderar-se. L’educació, com deia Freire, no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món. L’educació social serà garant dels drets de la ciutadania si promou en les persones la capacitat per a lluitar pels seus drets, i per contribuir a una societat més justa.

Per tant l’educació social ha d’ajudar a les persones a abordar la globalització des d’una perspectiva crítica. I això vol dir posar a les persones en la situació de qüestionar les corrents neoliberals de pensament que s’han instal·lat de manera subtil en les nostres vides.

Però per altra banda l’educació social ha d’aprofitar aquesta globalització per a posar en contacte a les persones amb altres formes culturals que des d’altres llocs del món promouen valors de solidaritat i de construcció d’una societat més justa. Conèixer per exemple les reflexions dels i de les zapatistes, del moviment kurd o mapuche, és possible hui també gràcies a la globalització i això suposa un enriquiment per a tots i totes nosaltres habitants d’un món occidental que ha d’aprendre molt d’aquests moviments.

I en aquesta línia vull mostrar un conte, que em sembla preciós, del moviment zapatista, del Subcomandant Marcos, que segur que no hauria pogut conéixer sense eixe contacte:

Según nuestra tradición cultural, el mundo fue creado por varios dioses. Unos dioses muy bailadores, muy reventadores -también decimos-, que no lo hicieron cabal. Dejaron cosas pendientes, o cosas que se hicieron mal.

Una de ellas fue que no hicieron a los hombres y mujeres cabales todos, es decir, de buen corazón. Sinó que se les salió por ahí algun gobernador, o algún presidente del país, que salió con el alma mala y con el corazón chueco.

Cuando se dieron cuenta los dioses de esta injusticia, de que había hombres y mujeres que estaban viviendo a costa de los demás, quisieron ayudar algo a los hombres y mujeres del maíz, a los pueblos indios de este país.

Y para ayudarlos les quitaron una palabra: les quitaron el yo. En los pueblos indígenas, en los de raíces mayas y en muchos pueblos de este país, la palabra yo no existe. En su lugar se usa el nosotros.

En nuestras lenguas mayas es el tic. Esa terminación de tic, que menciona al colectivo o a la colectividad, se repite una y otra vez. Y no aparece por ningún lado el yo.

(Palabras en tzotzil) “Nosotros no tememos morir luchando” decimos nosotros. Nunca hablamos en singular. El tic que se repite una y otra vez en nuestras lenguas, viene a ser como el tic-tac de ese reloj que nosotros queremos llegar, para ser parte de este país, sin ser una verguenza para él, una afrenta o un motivo de burla o de limosna. 23 de octubre 2006. Hermosillo. Sonora. SEGÚN CUENTAN NUESTROS ANTIGUOS, Relatos de los pueblos indios durante la otra campaña

I per acabar una altra frase del mateix llibre que diuen Ofelia, Doña Roario y Doña Helena al conte “Un puente femenino en la cultura de abajo” “La tierra peligra y nos llama, los mayores, los ancianos, los equilibradores de las fuerzas del mundo, se van más allá, y nuestras lengua y cultura se mueren con nuestra tierra. Hay que hacernos fuertes con quienes son como nuestro corazón, aunque otros”.

I a això també aquesta “altra globalització” ens pot ajudar.

I en el dia de l’Educació Social, recordem l’1 d’octubre i el 2 d’octubre

CarnavaldeBlogs_CAT
Jo ja havia escrit una entrada per participar en el Carnaval de blogs, que s’ha publicat aquest matí en el blog de Mirella Palenzuelo http://reflexiones23a.blogspot.com.es/ però la repressió brutal d’ahir a Catalunya m’ha impulsat aquesta vesprada a escriure un altre post amb dues reflexions:

1. Globalització  i repressió: La repressió és global i intenta sotmetre a tots aquells i aquelles que s’oposen als poders dominants. Hui dia 2 d’octubre s’acompleixen 49 anys de la matança de Tlaletolco a Mèxic. El 2 d’Octubre de 1968, en la Plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures es van congregar quasi 50.000 estudiants, el moviment cercava un canvi democràtic en el país, majors llibertats polítiques i civils, menor desigualtat i la renúncia del govern del Partit Revolucionari Institucional (PRI) que consideraven autoritari. Però van ser envoltats des de tots els carrers convergents per l’exèrcit. Es va disparar una bengala… i la matança va començar. Els soldats van començar a disparar indiscriminadament contra els allí presents, mentre els estudiants fugien aterrits. Quasi 400 estudiants van morir aquell dia, i més de mil van resultar ferits de gravetat.

La masacre la va ordenar un govern del PRI, el partit que havia governat i continua governant en Mèxic. Podeu veure més informació

És un fet molt poc conegut a l’estat espanyol però que m’agrada recordar tots els anys. La repressió contra els i les estudiants és un símbol de la repressió contra la raó, la paraula, un exemple de la força bruta contra la llibertat.

Ahir  també a Catalunya la repressió va ser ordenada pels mateixos hereus del franquisme que porten ja més de 80 anys governant-nos amb la mirada còmplice dels partits anomenats “constitucionalistes”. També va ser un exemple grotesc de força bruta contra la raó i la paraula, polícies i guàrdies civils colpejant a persones que cridaven “som gent de pau” i “volem votar”.

En els dos casos es mostra la força de Thanatos front a l’Eros. La força de la Mort contra l’Amor, contra la Vida.

2. Educació: Però l’educació és la resposta. La dignitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya només es pot explicar pel treball que durant anys han fet tots i totes les educadores de l’àmbit de l’educació no formal. El treball fet als caus, als esplais i a tots aquells centres de joves ha generat una ciutadania apoderada capaç d’enfrontar-se a la injustícia amb dignitat i determinació. L’amor i el somriure front a la repressió.

A Mèxic també aquests darrers anys el moviment indígena s’ha alçat amb dignitat, ha anat construint des de l’altra educació un moviment des de baix i a l’esquerra, que es exemple de lluita per l’amor i la  vida enfront de la mort, de l’Eros front al Thanatos.

Aquestes imatges es fonen al meu cap hui dia 2 d’octubre, junt a la de Neus Català, la supervivent de l’holocaust a Ravensbruck que ahir anà a votar, i que algun dia va dir “No puc ni vull oblidar”.

Globalització i educació social

CarnavaldeBlogs_CAT

Aquest any el Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya ha tornat a posar en marxa el Carnaval de Blogs una iniciativa en la que diferents persones que tenim un blog que tracta sobre Educació Social o Animació Sociocultural compartim reflexions sobre un tema. Aquest any el tema és “Els reptes de l’educació social en temps de la globalització”. Aquest any a més intercanviem textos amb altres companys i companyes.

El text que jo publique és de Mirella Palezuelo autora del blog https://reflexiones23a.blogspot.com.es.

Davant el procés de globalització que estem vivint en la societat actual: els avanços científics, el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i comunicació, una societat cada vegada més diversa a nivell cultural i un sistema econòmic que pràcticament connecta a tothom, no són pocs els desafiaments que té l’Educació Social en l’actualitat i en els pròxims anys, perquè encara queda gran part del segle XXI per viure.
La societat avança, a mesura que es desenvolupa el procés de globalització, no eximeix de diferents problemes que cal abordar des de l’òptica de l’Educació Social. Ara mateix estem no solament davant una crisi econòmica en la qual els drets econòmics i socials dels ciutadans es veuen trepitjats per grans organitzacions econòmiques i en el qual la desigualtat i la pobresa augmenten de forma molt considerable de manera que des del poder polític es replanteja si l’actual Estat del Benestar puga ser sostenible, també actualment estem immers en una crisi de valors on discursos populistes disfressats de promeses de millores només tracten d’excloure, tancar fronteres i rebutjar a la diversitat de cultures que està present en la societat que només genera odi i rebuig cap al col·lectiu immigrant, sense adonar-se dels beneficis que aporta aquesta diversitat. Aquests discursos, plagats també per mentides i falsos rumors, estan molt presents sobretot en les xarxes socials. Ja no és només l’odi, sinó la violència que es propaga per les xarxes socials, sense anar més lluny, el ciberbullying, un problema que cada vegada augmenta més entre els adolescents. Com a societat hem de ser conscients que la realitat en la qual vivim canvia constantment, per la qual cosa l’Educació Social ha d’adaptar-se a aquests canvis que també suposen ser un repte per als propis professionals.

Aquest procés de globalització en part, ens permet observar amb una visió més diferent la dimensió de l’entorn en el qual ens envoltem, ampliant els nostres horitzons i ens dóna noves oportunitats per a poder avançar com a individus i com a societat donant valor a una diversitat de cultures i idees que enriqueixen la visió del món.
Ara més que mai hem de tenir en compte que els problemes globals també afecten als problemes locals. Per tant aqueixos xicotets canvis, per molt xicotets que siguen poden generar canvis a nivell global.
M’agradaria acabar aquesta entrada amb una frase d’Eduardo Galeano que personalment, crec que defineix molt bé el que nosaltres i nosaltres podem fer per a millorar el món: “Molta gent xicoteta, fent coses xicotetes, pot canviar el món”.

Mirella Palezuelo

20 anys sense Freire

Amb motiu dels 20 anys de la mort del pedagog Paulo Freire el professor Miguel Escobar ha impulsat la publicació d’un text de creació col·lectiva en el qual he participat amb el títol “Freire Zapatista” que es presentarà el proper 4 de maig a la Facultat de Filosofia de la UNAM.

18194013_995310167239022_5387861081307460133_n

Podeu accedir al text complet ací.

Captura de pantalla 2017-04-28 a les 18.47.26

“Sueños y utopías en una educación mercantilizada”

Ací tenim el vídeo de l’obra que representàrem el passat dimecre dia 5 d’abril l’alumnat del CF d’Animació Sociocultural i Turística amb motiu del XI Seminario Internacional Freiriano/Zapatista. L’obra és una creació col·lectiva a partir de notícies i textos creats pel propi alumnat, que reflexiona sobre l’educació i la seua mercantilització.

L’obra es va fer en espanyol perquè en el Seminari participà alumnat del professor Miguel Escobar de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i el seu alumnat i utilitzàrem aquesta llengua com a llengua de treball.

XI Seminario Freiriano/Zapatista Internacional

La propera setmana realitzarem el XI Seminario Freiriano/Zapatista Internacional en col·laboració amb el professor Miguel Escobar de la UNAM. Aquest és el tercer any que realitzem aquesta experiència amb l’alumnat d’Animació Sociocultural i Turística de l’Institut Jordi de Sant Jordi. Els altres dos cursos ha estat molt enriquidora tant per al professorat com l’alumnat. Aquest curs l’alumnat ha construït un breu obra de teatre al voltant del tema “Sueños y utopías en una educación mercantilizada”. L’ha elaborat a partir de notícies, textos y vivències pròpies. Us animem a venir a veure-la el dimecres dia 4 d’abril a les 9 del matí.Cartell XI Seminario Freiriano vII còpia

Al Seminari també mostrarem els treballs realitzats tant per l’alumnat de Pedagogia de la UNAM a través de Representacions Actuades d’una Problemàtica que s’inscriuen el la “Metodología para el Rescate de lo Cotidiano y la Teoría” que porta endavant el professor Miguel Escobar des de fa anys a través del Seminari “Lectura de la Realidad en el Aula” http://www.lrealidad.filos.unam.mx.

El Seminari acabarà divendres al Col·legi Major Rector Peset amb una Conferència-col·loqui que amb el títol “La grieta zapatista frente al muro. El pensamiento crítico frente a la hidra capitalista”.

cartellrectorpeset.jpg

Al voltant d’això adjunte un vídeo d’una intervenció del Subcomandante Insurgente Galeano