Valencianada 2017

El proper dimecres dia 15 de febrer l’alumnat del grup de TASOCT matí participarem a la Valencianada.

La Valencianada és una activitat organitzada per la Xarxa 1entretants que consisiteix en que l’alumnat en xicotets grups es desplace per la ciutat de València localitzant determinats edificis a través de codis QR i geolocalització. És una manera de conèixer la ciutat i aprendre’s a moure amb transport públic.

A l’activitat hi participaran més de 2000 alumnes de diferents centres del País Valencià.

En el cas de l’alumnat d’Animació Sociocultural i Turística aquesta activitat la farem un poc més complexa i el treball consistirà en dissenyar activitats per a un determinat col·lectiu a partir de la proposta de ruta proposada.

Establirem diferents rutes:

– El Gòtic Civil

– Esglésies i monestirs de diferents estils i èpoques.

– La València modernista I

– La València modernista II

– Parcs i jardins de la ciutat al llarg del temps.

– Edificis singulars de la ciutat construïts a partir de 1930.

– Els ponts del riu.

La tasca que haurà de fer l’alumnat és la següent:

– Visitar cadascun dels 5 edificis o llocs i fer-se una foto i pujar-la a instagram amb els hastags: #wmcp17 #VLCda17 #VLCda17jordi.

– Contestar la pregunta de realitat augmentada que hi ha a cada fitxa.

– Observar bé l’edifici i plantejar alguna activitat o tasca a fer per part del col·lectiu pel al que dissenyen l’itinerari.

– En cas que troben alumnat d’altres centres fer-se una foto amb el hastag #VLCda17eibonagent.

– Finalment han de presentar la proposta d’itinerari amb un títol i les tasques i/o activitats que hauria de fer el grup en cadascun dels punts de l’itinerari.

L’educació com a dret o com a mercaderia

Aquests dies estic tornant a rellegir diferents documents sobre el canvi de llenguatge al que ens ha sotmés el neoliberalisme els darrers anys en el àmbit de l’educació. Els estic rellegint perquè el XI Seminari Freirià que celebrarem a València la primera setmana d’abril, l’alumnat i professorat d’Animació Sociocultural i Turística, tractarà sobre “Sueños y utopías en una educación mercantilizada”.

El Seminari el realitzarem com els anteriors en col·laboració amb el professor Miguel Escobar de la UNAM de Méxic i en ell també participarà alumnat de Pedagogia de la UNAM.

Tornar a rellegir els textos em reafirma en la idea  que el debat sobre el llenguatge, sobre les bases teòriques, no és un debat superflu, ja que precisament en aquest canvi de llenguatge rau l’èxit de les polítiques neoliberals i el desarmament teòric d’aquelles persones que ens hi oposem.

freire

Les teories del capital humà han estat durant anys imposant la idea que l’educació és una inversió, un bé de consum que permet a les persones triomfar en aquesta societat competitiva. S’arriba a relacionar educació amb ocupació, quan hi ha a evidències que un nivell més alt d’estudis ni de les persones ni dels països garanteix aquesta ocupació. Un exemple evident el tenim a la Unió Europea on el nivell de titulats universitaris a l’Estat Espanyol és superior al d’Alemanya o Irlanda, i en canvi el nivell d’ocupació és menor. I això no és degut a la manca de preparació dels titulats de l’Estat Espanyol, ja que precisament  Alemanya i Irlanda ens importen mà d’obra qualificada. El que passa és que això els permet  a aquest països tenir mà d’obra qualificada amb uns costos laborals menors.

Per altra banda, s’ha traslladat el debat educatiu al tema de la qualitat en educació. I què és això de la qualitat?, ningú ho sap. Perquè els processos de gestió de qualitat importats de la indústria i dels serveis són sistemes que fonamentalment estableixen  processos a realitzar i comproven si aquests s’han realitzat d’acord amb els procediments previstos però en cap moment es reflexiona sobre components ètics o ideològics o sobre el paper de l’educació.

Se’ns ha oblidat que fa uns anys tots i totes assumíem que fonamentalment l’educació i en concret el sistema educatiu és una ferramenta per a la construcció d’un món més just, la compensació de la desigualtat i unes persones més lliures.

I se’ns ha traslladat el debat i el llenguatge al camp de les metodologies, però no des del punt de vista d’aquelles que contribueixen a que les persones reconstruesquen els seus coneixements i les facen més lliures, sinó a aquelles que siguen més eficaces o eficients, aquelles de més qualitat. I això s’està traslladant també, a través de la introducció de les competències, com a element d’innovació,en una obsessió sobre els resultats objectivables. Fins i tot ara estem observant el retorn de models com la taxonomia de Bloom que centra en debat de la planificació en la concreció dels resultats, quan totes les corrents progressistes en educació des de fa més d’un segle han situat als processos en l’element clau per a que l’educació siga alliberadora.

images

Perquè en definitiva, del que es tracta és que qui oferisca la mercaderia d’educació la puga diferenciar de la competència, com aquella de millor qualitat. I en aquest parany hem caigut també moltes vegades el professorat de la pública. I últimament també moltes persones joves progressistes que són molt crítiques amb l’educació pública i que veuen en el camp de les escoles privades i cooperatives la solució a una escola pública ancorada algunes vegades en el passat. I sense discutir el bon treball que fan moltes d’aquestes escoles, la seua existència no deixa de ser una eixida individual tant de pares i mares com de professorat. I des del meu punt de vista justifiquen les tres qüestions en les que es basa la conversió de l’educació com a mercaderia: la llibertat d’elecció, l’autonomia dels centres i la qualitat.

El debat i la lluita per recuperar el sentit de l’educació com a dret i com a element de transformació social passa per l’escola pública, per recuperar el llenguatge i per la incorporació de professionals a l’educació pública que entenguen que l’activitat educativa és una activitat política i compromesa. No estem, evidentment, parlant de política de partit, sinó de valors, de concepcions sobre quina societat volem construir, i de quina societat desitgem. D’uns somnis i unes utopies que han de tenir en l’escola el seu espai central.

Recomane si voleu aprofundir

La educación como derecho o como mercancía. Marea Verde Aragón http://solidaridadpolitica.unizar.es/materiales/La%20educacion%20como%20derecho%20o%20como%20mercancia.pdf

Cascante,C. Neoliberalismo y reformas educativas http://www.quadernsdigitals.net/datos/hemeroteca/r_3/nr_43/a_645/645.html

Puiggros, Adriana. El perfecto negocio de la educación https://www.pagina12.com.ar/diario/elpais/1-304066-2016-07-13.html

 

 

Animació Sociocultural i mobilització social

El proper dissabte dia 5 de novembre, la Coordinadora d’Animació Sociocultural de Catalunya ha organitzat aprofitant la seua assemble anual una Jornada al voltant de la relació entre animació sociocultural i mobilització social.

Captura de pantalla 2016-10-18 a les 13.37.31.png

Podeu trobar més informació ací: http://cascat.org/jornada-formativa-animacio-sociocultural-i-mobilitzacio-social/.

Hi participaré amb unes reflexions sobre la relació entre els dos conceptes. Des del meu punt de vista les mobilitzacions socials són una conseqüència d’un treball d’animació sociocultural ben fet i compromés. Perquè l’animació, igual que l’educació en general, és un  tasca compromesa i inevitablement política. L’animació sociocultural afavoreix que les persones reflexionen sobre el seu entorn,  es comprometen amb altres i davant de situacions injustes, es mobilitzen.

Ací teniu la meua aportació.

Ens ha deixat Dario Fo

El dramaturg italià Dario Fo, guardonat amb el premi Nobel de Literatura  del 1997, s’ha mort a l’edat de noranta anys.  Fo era famós a tot el món pels seus textos teatrals de sàtira política i social i pel seu compromís amb l’esquerra juntament a la seva dona Franca Rame. Considerava necessari de fer política en el teatre, perquè  per a ell tot el gran teatre conté sempre un discurs polític i social, és compromès. La seva obra més representada és ‘Mort accidental d’un anarquista’, i també és representativa d’aquest compromís ‘Pum, Pum! Qui és? La policia!’.


En homenatge a la seua figura reproduisc el Manifest que va escriure amb motiu del Dia Mundial del Teatre de 2013.


Fa molt temps el poder va prendre una decisió intolerant contra els comediants al expulsar-los del país.  

Actualment els actors i les companyies teatrals tenen dificultats per trobar escenaris públics, teatres i espectadors, tot a causa de la crisi.  

Els dirigents, per tant, ja no estan preocupats per controlar aquells que els citen amb ironia i sarcasme ja que no hi ha lloc per als actors ni hi ha un públic a qui dirigir-se.  

Per contra, durant el Renaixement, a Itàlia, els que governaven van haver de fer un esforç important per mantenir a ratlla els Comediants, ja que congregaven un públic abundant.  

Se sap que el gran èxode d’actors de Commedia dell’Arte va tenir lloc al segle de la Contrareforma, que va decretar el desmantellament de tots els espais teatrals, especialment a Roma, on van ser acusats d’ofendre la ciutat santa.  

Al 1697, el Papa Innocènci XII, pressionat pels requeriments insistents de l’ala més conservadora de la burgesia i dels màxims exponents del clergat, va ordenar l’eliminació del Teatre Tordinona que, segons els moralistes, havia acollit el major nombre de representacions obscenes.  

A l’època de la Contrareforma, el cardenal Carles Borromeo, que va estar actiu al nord d’Itàlia, es va consagrar a la redempció dels ‘nens milanesos’ establint una distinció molt clara entre l’art, com la màxima expressió d’educació espiritual, i el teatre, la manifestació del profà i del vanitós.  

En una carta dirigida als seus col·laboradors, que cito de memòria, s’expressa més o menys així: “Els que estem resolts a erradicar les males herbes hem fet el possible per cremar textos que contenen discursos infames, per extirpar de la memòria dels homes, i alhora perseguir tots aquells que divulguen aquests textos impresos. Evidentment, però, mentre dormíem, el diable va maquinar amb una astúcia renovada. Fins a quin punt és més penetrant en l’ànima el que els ulls poden veure que pas el que puguin llegir dels llibres d’aquest gènere! Fins a quin punt són la paraula parlada i el gest apropiat més devastadors per a les ments dels adolescents i nens que una paraula morta impresa en un llibre! Per tant és urgent treure a la gent de teatre  de les nostres ciutats tal com ho fem amb les ànimes indesitjables.” 

Per tant, l’única solució a la crisi es basa en l’esperança que s’organitzi una gran caça de bruixes contra nosaltres i especialment contra la gent jove que vol aprendre l’art del teatre: una nova diàspora de Comediants que, des de tal imposició, sense cap dubte provocarà beneficis inimaginables pel bé d’una nova representació. “

També pose un enllaç a l’obra “Mort accidental d’un anarquista que va ser emesa a TVE

1a part

http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/tvecatalunya-mort-accidental-anarquista1-dariofo/2709966/

2ªpart

http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/tvecatalunya-mort-accidental-anarquista2-dariofo/2710819/

 

 

#DiaES i #CEESC20anys“L’educació social com a garant dels drets de la ciutadania”

carnavaldeblogs_cat

Amb motiu del Dia Internacional de l’Educació Social el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya ha llançat la iniciativa d’un carnaval de blogs.  Una bona iniciativa per promoure la reflexió.

La iniciativa em sembla especialment interessant si ens serveix per a reflexionar sobre quina Educació Social volem.  I m’agradaria fugir de plantejament triomfalistes i esencialistes que situarien l’educació social com la solució a tots els problemes socials. I també de visions assistencialistes.

Des del meu punt de vista cal que ens fem unes preguntes prèvies: l’educació sempre és bona? , o també, l’educació sempre és positiva per a les persones? l’educació sempre les ajuda a ser més lliures? Massa  vegades es manifesta que sí, que l’educació és la solució a tots els problemes, que és la clau del futur. I al voltant d’això es construeix un discurs buit de contingut i ple de tòpics. En un moment històric , a més, en què l’educació ha passat a ser una mercaderia que es compra  i es ven, una inversió de futur, diuen els teòrics de les Teories del Capital Humà. I ens volen fer oblidar que l’educació és un dret de les persones, un dret que els ha de permetre ubicar-se i entendre el món en què viuen.

Des del meu punt de vista l’educació no és bona o positiva intrínsecament. Hi ha diversos enfocaments educatius i tots ells carregats de valors. Massa vegades l’educació ha estat l’instrument de les classes dominants per alienar les persones. Ha estat una ferramenta per a transmetre una lectura de la realitat gens crítica amb l’ordre existent. Per a què l’educació siga positiva per a les persones ha de fugir dels plantejaments bancaris que descrivia Freire i ha de caminar cap a la problematització de la realitat. Ha de ser una educació alliberadora que ajude a les persones a llegir el món, pronunciar la paraula i construir els seus coneixements en base al diàleg i a la cooperació amb altres.

I si dic que l’educació no és sempre bona, tampoc considere que l’educació a l’àmbit no formal, és a dir l’educació social, sempre siga bona. Les accions des de l’educació social seran positives per a les persones quan les ajuden a comprendre el món, quan les ajuden a apoderar-se. L’educació, com deia Freire, no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món. L’educació social serà garant dels drets de la ciutadania si promou en les persones la capacitat per a lluitar pels seus drets, i per contribuir a una societat més justa.

images-2

L’educació és sense cap dubte, des del paradigma crític, una activitat política i per  tant implica compromís.  Un compromís que, des del nostre punt de vista, ha d’estar implicat en la construcció d’un món més equilibrat.

Quan a l’àmbit de l’educació social o al de l’animació sociocultural treballem junt a les persones en la línia d’afavorir el seu apoderament, sí que garantim els drets de la ciutadania, perquè contribuïm a que les persones lluiten pels seus drets i exigisquen dels governs la resposta a les situacions d’injustícia i desigualtat.

Una educació social garant dels drets de la ciutadania és aquella que es compromet.

 

Aquesta entrada correspon al CARNAVAL DE BLOGS

Pots trobar el recull de tots els blogs que participaren en aquesta entrada del Blog del CEEESC.

La juventud frente a la hidra capitalista

Ací tenim el vídeo de l’obra que representàrem l’alumnat del CF d’Animació Sociocultural i Turística amb motiu del X Seminario Internacional Freiriano. L’obra és una creació col·lectiva a partir de notícies i textos creats pel propi alumnat, que reflexiona sobre la situació de la joventut.

L’obra es va fer en espanyol perquè en el Seminari participà alumnat del professor Miguel Escobar de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i utilitzàrem aquesta llengua com a llengua de treball.

Al voltant del Pla Estratègic Cultural Valencià

 

Captura de pantalla 2016-05-08 a les 18.12.00

La primera cosa que he de dir és que sembla que ningú s’atreveix a parlar sobre el tema. Com que per primera vegada al País Valencià s’ha abordat aquesta qüestió i això, sí que cal dir-ho, és positiu, ja no toca entrar en el fons. A més tampoc sembla que l’administració done peu a opinar ja que està elaborat per “experts” que  han fet una diagnosi del sector i han establert els objectius desitjables per als quatre anys.

Un Pla Estratègic Cultural, des del meu punt de vista, no és un document tècnic, sinó un document polític. Estableix quina cultura volem i quin sector cultural volem d’ací a quatre anys i  les actuacions que farem per aconseguir-ho. Darrere d’eixe Pla Estratègic hi ha una concepció de la cultura i uns valors, i mai pot ser un document neutre. Per tant, encara que siguen “experts” o “tècnics”, els autors  tenen darrere una concepció de la política cultural determinada.

Darrere de les actuacions de l’Administració sempre hi ha una manera d’entendre la cultura i el sector cultural, encara que aquest siga més o menys improvisada o oculta. En els anys de govern del Partit Popular ho hem vist clarament. A mode d’exemple només cal que busquem a les hemeroteques la programació del Teatre Principal dels darrers anys i veurem quina concepció de la cultura hi havia, quina presència del valencià (quasi nul·la) i quina presència de grups valencians.

Un Pla Estratègic possibilita que aquestes actuacions es puguen sotmetre a debat. Fa explícits els principis dels quals es parteix i els objectius que es pretenen, i pot donar lloc a què els diferents sectors hi participen i n’opinen. Evidentment, al final, l’administració té la legitimitat política de decidir d’acord amb el programa polític que presentà als seus votants.

Vaig doncs al gra, vaig a entrar a comentar. Evidentment no ho faig des d’una posició neutra. Ho faig des d’una posició transformadora que entén la cultura com un dret de les persones i des d’un territori que pateix des de fa molts anys una colonització cultural evident, on la diglòssia ha relegat la llengua pròpia a una situació subordinada i en perill d’extinció.

La primera qüestió que em copsa és l’afirmació que es fa en el primer paràgraf del text “La política cultural del Consell es planteja com a objectiu bàsic la transformació de l’actual ecosistema cultural valencià per a contribuir al canvi del model productiu.” L’afirmació és gruixuda, perquè suposa que l’objectiu de la política cultural és fonamentalment econòmic. Tot acceptant que qualsevol política cultural té també objectius econòmics, des d’un punt de vista d’esquerres entenc que és inacceptable que aquest siga “l’objectiu bàsic”.  Però a més és confús, perquè si es tracta del canvi del model productiu, caldrà aclarir cap a on volem que vaja eixe canvi. I això no es diu (entenc que es suposa que es refereix a un increment de les activitats del sector del coneixement) i només es repeteixen els mantres moderns de la innovació i la productivitat. No vaig a entrar en això, però tinc molt clar que la innovació no és un valor en sí mateixa, la innovació només és positiva si va a favor de les persones i de la construcció d’una societat més justa.

La segona qüestió a assenyalar és que en els cinc eixos -o principis- que es plantegen (Industrialització i consolidació dels sectors culturals i creatius,  Territorialització, Cooperació interinstitucional, Internacionalització; Democratització i accés a la cultura), mostren un model de política cultural molt allunyat del que s’ha estat escrivint o discutint els últims anys. Semblen uns eixos elaborats en els anys 90. Em sorprén la manca de referència a la democràcia cultural, que va ser assenyalada en la Conferència d’Helsinki de la UNESCO en els anys 70 com a objectiu de les polítiques culturals i que ha estat l’eix de les reflexions de la trobada Interacció de la Diputació de Barcelona els darrers anys. El model cultural que es proposa està centrat en entendre la cultura com un producte de consum i de dinamització econòmica, i no com una ferramenta de cohesió social, una ferramenta per ajudar a les persones a reflexionar sobre el món en què viuen, a construir altres mons possibles, una eina de participació.

Però si això ja ho intuesc quan es plantegen els cinc eixos, se’m fa encara més palés als objectius que es plantegen des d’un model de planificació que marca resultats mesurables. Uns objectius mesurables que no tenen darrere cap valor ètic darrere. Es tracta de consumir més cultura sense analitzar ni plantejar-se quins continguts ha de tenir aquesta cultura, quins valors ètics té darrere, o en quina llengua s’expressa. Aconseguint els objectius previstos no sé si tindrem un país més lliure o  podem encara acabar en una societat més adormida, més castellanitzada, menys lliure,… Perquè des del meu punt de vista manquen per definir els objectius reals d’aquesta política cultural. Els objectius d’una política cultural han de definir cap a quina societat, cap a quin país volem avançar i això no depén de si hi haurà més o menys empreses al sector, si hi haurà més o menys espectadors, o si hi haurà més o menys …

La resta més del mateix, però a més hi ha una contradicció evident. Si els objectius que he comentat abans són precisos i numèrics resulta que les mesures són molt menys concretes. Es tracta de desenvolupar plans d’accions, desenvolupar els vincles de la producció creativa, literària i editorial de la Comunitat Valenciana en l’àmbit nacional i internacional, impulsar d’un pla per aconseguir una major eficiència entre l’entramat dels béns patrimonials valencians, explorar noves formes de valorització i ús del patrimoni,…. és a dir, més bones intencions que accions concretes. Les accions que precisament sí que haurien de ser concretes sembla que seran més  estudis, plans i reflexions, i poques actuacions reals.

No es pot abordar només el sector de la cultura des d’una vessant i des d’una mirada. Crec que és una gran errada. I no es pot elaborar un Pla Estratègic sense definir, com he dir abans, quin país i quina societat volem. I, en definitiva, quina cultura volem.

Compartisc a més les crítiques i reflexions que planteja Joan Francesc Mira a l’article que va escriure al Temps http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/04/el-pla-14201.php.

Enllace ací el Pla Estratègic per si algú vol llegir la font original. http://www.ceice.gva.es/va/fes-cultura