Homenatge a Bety Cariño Trujillo

Hui 27 d’abril de 2021 s’acompleixen 11 anys de l’assassinat de l’activista mexicana Bety Cariño Trujillo a mans de paramilitars en un emboscada a la caravana d’ajuda humanitària de la qual formava part.

Després d’onze anys m’emociona molt aquest discurs que va pronunciar tres mesos abans del seu assassinat a Dublin. La violència contra les activistes que defensen la vida s’ha anat incrementant en els últims anys a Iberoamèrica, en un context de tragèdia internacional que atempta contra la vida de la població que és despullada de la terra i de formes i maneres de viure. I són les dones, com ella o com Berta Càceres, o com Marichuy les que han pres la iniciativa des d’avall a l’esquerra i al costat del cor.

Hem d’aprendre molt del sud.

La informació juvenil a debat

Vídeo del webinar organitzat per la Coordinadora d’Animació Sociocultural del País Valencià .

Filtració massiva de dades de Facebook

Un del tema que des de fa anys em preocupen i que al mateix temps m’interessen és tot allò que gira al voltant d’internet. Crec que no podem entendre la nostra realitat sense entendre la xarxa, i això és complicat perquè l’espai virtual és un espai que canvia molt ràpidament. Tot en aquest espai ha passat acceleradament i ens ha resultat molt difícil assumir-ho i analitzar-ho suficientment. Per altra banda ,qui té poder en aquest espai virtual tampoc té molt interés en que el controlem.

L’animació sociocultural que té en la participació el seu eix d’acció no pot obviar la xarxa i les connexions virtuals com un espai de treball. La ciberanimació és una praxi sociocultural que utilitza les xarxes i espais virtuals per a generar projectes cooperatius d’estructuració d’un teixit social solidari, participatiu i multicultural que desenvolupen models d’organització social sostenibles i inclusius.

Per això, quan aquest matí , escoltant el podcast de Mossegalapona 474 , m’he assabentat de la filtració de noms, adreces de correus i telèfons de 533 milions d’usuaris de Facebook de l’any 2019 m’ha semblat una notícia molt rellevant. Aquestes dades es van vendre a la xarxa en aquell moment (no es sap qui les va comprar) i ara són accessibles a la xarxa en un fitxer que està penjat a un Torrent, que, segons deien al programa, és fàcilment accessible. El fitxer de l’estat espanyol conté 11 milions d’usuaris. Sembla que ixen tots els comptes que tenen posat el número de telèfon en el seu compte. I, a partir d’ahí, imagineu la quantitat de dades que es poden obtenir de eixes persones a la xarxa.

Hem de ser conscients que en la mesura que utilitzem la xarxa, però especialment quan utilitzem eines gratuïtes proporcionades per empreses privades estem generant dades que seran utilitzades com a negoci per aquestes empreses, i de manera indirecta ens estem sotmetent al seu control i a la seva possible censura (a Facebook últimament se succeeixen una infinitat de denúncies), però també que aquestes dades són susceptibles de ser hackejades per algú.
Som realment conscients d’això ?, des de l’animació sociocultural i des de la ciberanimació som prou crítics amb aquest fenomen ? Moltes de les nostres pràctiques en l’espai virtual, contribueixen de manera indirecta a aquest negoci? Contribuïm a desprotegir als ciutadans i ciutadanes davant les grans corporacions ?

Fer cibernanimació, des del meu punt de vista, implica treballar educativament aquest tema des d’un punt de vista crític. Cal que dediquem temps a sensibilitzar sobre la privacitat i de les repercussions que té que les nostres dades estiguin gravades a la xarxa. I no em refereixo només a el tema de la nova directiva europea de protecció de dades, vaig més enllà. Cal actuar i sensibilitzar en la mesura que l’existència de dades sensibles a la xarxa desprotegeix a la ciutadania dels seus drets i la posa a la mercè dels poders econòmics i polítics, per exemple, les pràctiques que realitza qualsevol empresa quan contracta una nova persona i busseja a la xarxa per conèixer les seves opinions, el seu oci, o qui són les seves amistats.

Sobre aquesta qüestió i possibles alternatives fa un parell d’anys vaig escriure unes notes per a les Jornades Ciberanimación 18, que podeu consultar ací.

Crida zapatista “Per la vida”

L’1 de gener de 2021 el EZLN va llançar la Declaració per la vida. Aquest abril l’EZLN ha anunciat ja el grup de persones que formant part de la Caravana per la Vida es desplaçarà a Europa per trobar-se amb col·lectius d’arreu del continent.

Per donar suport al viatge es pot comprar el “Juego Zapatista” un joc de taula solidari. Jo ja he demanat el meu.

UNA DECLARACIÓ …PER LA VIDA.

Primer de gener del 2021.

ALS POBLES DEL MÓN:

A LES PERSONES QUE LLUITEN EN ELS CINC CONTINENTS:

GERMAN@S I COMPANY@S:
Durant aquests mesos previs, hem establert contacte entre nosaltres per diversos mitjans. Som dones, lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, travestis, transsexuals, intersexuals, queer i més, homes, grups, col·lectius, associacions, organitzacions, moviments socials, pobles originaris, associacions de barri, comunitats i un llarg etcètera que ens dóna identitat.

Ens diferencien i distancien terres, cels, muntanyes, valls, estepes, selves, deserts, oceans, llacs, rius, rierols, llacunes, races, cultures, idiomes, històries, edats, geografies, identitats sexuals i no, arrels, fronteres, formes d’organització, classes socials, poder adquisitiu, prestigi social, fama, popularitat, seguidors, likes, monedes, grau d’escolaritat, formes de ser, quefers, virtuts, defectes, pros, contres, peròs, sense embargaments, rivalitats, enemistats, concepcions, argumentacions, contra argumentacions, debats, desacords, denúncies, acusacions, menyspreus, fòbies, fílies, elogis, repudis, esbroncades, aplaudiments, divinitats, dimonis, dogmes, heretgies, gustos, disgustos, modes, i un llarg etcètera que ens fa diferents i, no poques vegades, contraris.

Només ens uneixen molt poques coses:

El que fem nostres els mals de la terra: la violència contra les dones; la persecució i menyspreu als diferents en la seva identitat afectiva, emocional, sexual; l’anihilament de la infantesa; el genocidi contra els originaris; el racisme; el militarisme; l’explotació; la despulla; la destrucció de la natura.

L’enteniment que és un sistema el responsable d’aquests dolors. El botxí és un sistema explotador, patriarcal, piramidal, racista, lladre i criminal: el capitalisme.El coneixement que no és possible reformar aquest sistema, educar-lo, atenuar-lo, llimar-lo, domesticar-lo, humanitzar-lo.

El compromís de lluitar, a tot arreu i tothora  —cada qui en el seu terreny—, contra aquest sistema fins destruir-lo per complet. La supervivència de la humanitat depèn de la destrucció del capitalisme. No ens rendim, no estem a la venda i no claudiquem.

La certesa que la lluita per la humanitat és mundial. Així com la destrucció en curs no reconeix nacionalitats, banderes, llengües, cultures, races; així la lluita per la humanitat és a tot arreu, tot el temps.

La convicció que són molts els mons que viuen i lluiten al món. I que tota pretensió d’homogeneïtat i hegemonia atempta contra l’essència de l’ésser humà: la llibertat. La igualtat de la humanitat està en el respecte a la diferència. En la seva diversitat està la seva semblança.

La comprensió que no és la pretensió d’imposar la nostra mirada, les nostres passes, companyies, camins i destins, el que ens permetrà avançar, sinó l’escolta i mirada de l’altre que, distint i diferent, té la mateixa vocació de llibertat i justícia.

Per aquestes coincidències, i sense abandonar les nostres conviccions, ni deixar de ser el que som, hem acordat:

Primer.- Realitzar trobades, diàlegs, intercanvis d’idees, experiències, anàlisi i valoracions entre els que ens trobem entestats, des de diferents concepcions i en diferents terrenys, en la lluita per la vida. Després, cadascú seguirà el seu camí o no. Mirar i escoltar el altre potser ens ajudarà o no en el nostre pas. Però conèixer el diferent, és també part de la nostra lluita i de la nostra obstinació, de la nostra humanitat.

Segon.- Que aquestes trobades i activitats es realitzen en els cinc continents. Que, pel que fa al continent europeu, es concreten en els mesos de juliol, agost, setembre i octubre de l’any 2021, amb la participació directa d’una delegació mexicana conformada pel CNI-CIG, el Frente de Pueblos en Defensa del Agua y de la Tierra de Morelos, Puebla y Tlaxcala, i l’EZLN. I, en dates posteriors a precisar, donar suport segons les nostres possibilitats, perquè es realitzen a l’Àsia, l’Àfrica, Oceania i Amèrica.

Tercer.- Convidar als que comparteixen les mateixes preocupacions i lluites semblants, a totes les persones honestes i a tots els baix que es rebel·len i resisteixen en els molts racons de món, a que se sumen, aporten, donen suport i participen en aquestes trobades i activitats; i al fet que signen i facen seva aquesta declaració per la vida.

Des d’un dels ponts de dignitat que uneixen els cinc continents.

Nosaltres.
Planeta Terra.

1 de gener del 2021

Es pot donar suport a la mateixa a a firmasporlavida@ezln.org.mx donant el nom complet del grup, col·lectiu, persona o organització. Al manifest es llança la proposta de realitzar trobades amb col·lectius d’arreu del món.

Recordant el passat, construint el futur

Ací teniu un vídeo de l’actuació que ha realitzat l’alumnat d’Animació Sociocultural i Turística de la professora Gema Frías de l’IES Jordi de Sant Jordi amb motiu del 14 d’abril, en la qual he col·laborat.

L’actuació és el resultat d’un treball d’investigació i aprenentatge sobre el tema de la memòria històrica i els textos són majoritàriament de creació col·lectiva. S’han incorporat dos poemes, un de Miguel Hernández i un d’Apel·les Mestres, i una carta autèntica que vàrem trobar de José Humberto Baena dirigida a la família abans d’ésser afusellat. El resultat ha estat molt emocionant perquè a més han assistit a la representació Rafa Juárez i Vicente Carrión, d’ Acció ciutadana contra la Impunitat del Franquisme/ Plataforma de suport a la querella argentina que compartiren presó amb Baena.

Caringana wa caringana. Un conte per reflexionar.

Ahir va ser presentada a Santarem la pel·lícula d’animació d’objectes “Caringana wa caringana” realitzada per la professora Ana da Silva de l’Escola Superior d’Educaçao de Santarem. La pel·lícula ens conta el conte de Raul Honwana sobre la història de Malala.

La pel·lícula és molt interessant tant per la forma com pel fons. Per la forma perquè ens mostra una manera de contar històries a través dels objectes original i encisadora. Pel fons perquè ens parla de la responsabilitat dels països europeus envers Àfrica i ens recorda com és d’indignant l’actitud de la Unió Europea amb les persones que intenten travessar el mar per arribar a Europa.

Dia Mundial del Teatre 2021

Avui 27 de març, com tots els anys se celebra el Dia Mundial del Teatre.

L’Institut Internacional del Teatre (International Theatre Institute ITI) ha donat a conèixer el Missatge del Dia Mundial del Teatre corresponent al 2021, escrit per l’actriu anglesa inglesa Helen Mirren.

Us el compartim:

“Aquest ha estat un temps ben difícil per a la representació en viu i molts artistes, tècnics i artesans han patit dificultats en una professió ja carregada d’inseguretat.

Potser aquesta inseguretat sempre present els ha fet més capaços de sobreviure aquesta pandèmia amb enginy i valor.

La seua imaginació s’ha traduït, en aquestes circumstàncies noves, en maneres creatives, divertides i emotives de comunicar, gràcies en gran mesura a Internet, per suposat.

L’ésser humà ha contat històries als seus congèneres des que habita el planeta. La bella cultura del teatre viuràmentre romanguem ací.

L’anhel creatiu d’escriptors, dissenyadors, ballarins, actors, músics, directors mai s’ofegarà i en el futur immediat florirà de nou amb energia renovada i una comprensió nova del món que tots compartim.

No puc esperar!”

Autora: Helen Mirren, Regne Unit Actriu de teatre, cine i televisió.

I també us adjunte el vídeo que han realitzat a la biblioteca d’Olesa de Montserrat en commemoració que m’ha agradat molt.

Amb il·lusió, camí del “VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural”

S’acosta el VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural que es realitzarà en Posadas (Argentina) del 20 al 22 de maig de 2021 i he vist que el logotip de la Organització Juvenil Española ha estat eliminat de la web.

No sé si l’article que vaig publicar al blog ha tingut alguna cosa que veure, sols pretenia fer una reflexió, que crec que és necessària sobre el concepte d’animació sociocultural.

Agraisc públicament a la Junta Directiva de la RIA (organització de la qual per altra banda sóc membre) el seu posicionament públic a favor dels drets humans i els principis de l’animació sociocultural.

Em reafirme en la meua posició que cal desterrar els discursos feixistes, d’odi, de xenofòbia, de racisme i d’antifeminisme de qualsevol organització que es puga relacionar amb l’animació sociocultural. Seria fantàstic, encara que no crec que es produisca, que també la OJE al igual que qualsevol altra organització, denunciara aquest discursos i expulsara als seus membres que els defensen públicament.

M’alegren les mostres de suport a l’article que he rebut per part de moltes persones vinculades a l’animació sociocultural. Vol dir que som moltes persones les que pensem així.

Desitge, i estic segur que serà així, que el VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural siga de nou una gran trobada de totes aquelles persones vinculades al món de l’animació sociocultural. Jo hi assistiré de manera virtual i estic molt il·lusionat en el seu contingut. Anime a totes les persones vinculades a l’animació sociocultural a assistir al Congrés, la reflexió i la compartició d’experiències són sempre necessàries.

L’animació sociocultural és necessària com a motor de transformació social en un món en el que l’extrema dreta barrejada amb el discurs neoliberal més deshumanitzat ha tornat a sorgir tant en Europa com en el continent americà, qüestionant els pocs avanços en drets que havíem aconseguit en la segona meitat del sègle XX. L’animació sociocultural posa en el centre l’autonomia de les persones i els grups, l’autoorganizació,la participació, l’apoderament i la concienciació i sols així podrem respondre col·lectivament a aquesta situació i seguir treballant per la construcció “desde abajo a la izquierda”, com diuen els zapatistes, d’un món més just i igualitari.

Totes les ideologies caben al discurs de l’animació sociocultural?

La reflexió sobre què entenem per animació sociocultural ha estat un debat sempre present en la majoria de persones que, des de la teoria o la pràctica, han abordat el concepte.

N’hi ha qui l’han considerada com una pràctica social, com una praxi, com una metodologia, com un model d’acció, … A mode d’exemple en citem algunes:

La UNESCO diu que és “el conjunt de pràctiques socials que tenen com a finalitat estimular la iniciativa i la participació de les comunitats en el procés del seu propi desenvolupament i en la dinàmica global de la vida sociopolítica en què estan integrades”

SOLER, P. (2016)[2] ens parla “d’una metodologia d’acció i intervenció socioeducativa que a partir del protagonisme i la participació de la comunitat busca el seu desenvolupament comunitari i cultural”

PIERRE BESNARD (1990)[1] la defineix l’animació com “tota acció dins d’un grup o damunt d’ell (una col·lectivitat o un medi) encaminada a desenvolupar la comunicació i a estructurar la vida social recorrent a mètodes semidirectius, es tracta d’un mètode d’integració i participació”

Una definició que compartisc des de fa anys i amb la que coincidisc és la de J.M. Barrado que en algun document del qual no tinc ara la referència deia que “l’animació sociocultural és una actuació crítica, lliure i transformadora de la societat. Pretén aconseguir que els pobles siguen protagonistes de la seua cultura: per això cal generar processos de participació i arribar a recuperar les senyes d’identitat, obrir camins a la creativitat, crear espais culturals, transformar el medi…”

També coincidisc molt en la definició del l’Equip Claves (Fernando de la Riva, Carmen Cárdenas i altres) que deia als anys 80 que “l’animació sociocultural és un conjunt coherent de mètodes i tècniques que té com a objectiu fonamental promoure processos de participació social i impulsar el protagonisme organitzat dels ciutadans en la vida social i cultural de la seua comunitat, en el seu desenvolupament, per a què puguen transformar-la en la mesura dels seus interessos i necessitats”.

Des del meu punt de vista l’animació sociocultural és un model d’acció social i cultural que es caracteritza per la participació, pel foment de l’autoorganització i l’autonomia de les persones i els grups, per la utilització de la creativitat i les propostes lúdiques i que té com a objectiu l’apoderament dels col·lectius oprimits, la creació de consciència social de la desigualtat i la transformació de la societat cap a una societat més igualitària i justa.

Això no concreta cap ideologia política específica però sembla evident, des del meu punt de vista, que exigeix una posició feminista, un enfocament antiracista, una lluita per un model més igualitari, una posició en contra de la discriminació per opció sexual, una posició en defensa de les llengües minoritzades, una lluita per una democràcia més participativa, una defensa i compromís amb els grups de persones més desafavorides : migrants, amb diversitat funcional, …

Per tant, torne a la pregunta del títol: caben totes les ideologies en el discurs de l’animació sociocultural? Considere que no. No caben aquelles que sostenen discursos de discriminació i d’odi cap a col·lectius com les persones migrants o les dones, o discursos homòfobs o xenòfobs, …

Moltes de vosaltres estareu d’acord amb mi i no enteneu en aquest moment del text per què afirme allò que us sembla també evident.

El motiu de l’article és que en el VIII Congreso Iberoamericano de Animación Sociocultural que organitza la Red Iberoamericana de Animación Sociocultural apareix dins de les organitzacions que el patrocinen la “Organización Juvenil Española” com a única organització de l’estat espanyol (les altres són totes de països d’Amèrica del Sud).

L'”Organización Juvenil Española” és un moviment de voluntariat creat l’any 1960 en plena dictadura franquista com a entitat del “Frente de Juventudes” que depenia de la “Secretaria General del Movimiento” el partit únic franquista. L’any 1977, finalitzada la dictadura, va constituir-se com associació privada. Encara que afirmen que són una organització apartidista i aconfesional el seu lema segueix sent “Vale quién sirve” que fa referència a una cançó originària del Frente de Juventudes.

Aquest lema de “Vale quién sirve” és utilitzat en moltes ocasions pel partit d’ultradreta espanyol VOX, i dirigents d’aquest partit com Jorge Buxadé tenen fortes vinculacions amb la OJE, com es pot trobar en el seu blog personal. No podem afirmar que hi haja una relació directa entre ambdues organitzacions però sí que sembla que tenen força relació.

En un moment en que estem vivint un preocupant creixement de l’extrema dreta i els discursos d’odi crec que des dels moviments associatius vinculats a l’animació sociocultural caldria exigir a totes les organitzacions que hi participen una posició clara en contra del feixisme, la xenofòbia, i els discursos d’odi. Si la OJE no defensa aquestes idees hauria de denunciar públicament a aquelles persones que diuen que pertanyen a la organització i fan exhibició pública d’idees d’ultradreta.

Si no és així no podem reconéixer a organitzacions d’aquest tipus dins de l’animació sociocultural ja que estaríem contribuint al blanquejament i reconeixement d’organitzacions que estenen els seus discursos discriminatoris amb uns valors contraris a tot allò que ha representat i representa l’animació sociocultural.


[1] Besnard, P. (1990) El animador sociocultural. Grup Dissabte

[2] Soler, P (Coord) (2016) La animación sociocultural. Una estrategia para el desarrollo y el empoderamiento de comunidades. Editorial UOC

Removent idees. Una entrevista i un article… sobre la cultura

La setmana passada van caure a les meues mans una entrevista i un article que parlen de cultura i polítiques culturals. Em van alegrar molt perquè coincideixen en molts aspectes en la meua manera d’abordar aquest conceptes i encara que no hi coincidisc absolutament fan trontollar les bases sobre les que habitualment es parla de la cultura.

L’article és de Oriol Cendra i ja té 4 anys. Es va publicar a Vilaweb el 7 de gener de 2017 amb el títol de “Des-professionalitzar la cultura. Polítiques públiques per a una cultura no professionalitzada. El títol em va semblar suggerent ja que habitualment quan es parla de polítiques públiques a l’àmbit de la cultura sol dirigir-se només a la cultura professionalitzada.

I entrant a l’article es qüestiona la cultura com a objecte que es gestiona, es mesura i es consumeix, és a dir, una mercaderia. Es parla de la cultura en la seua vessant antropològica de forma de relacionar-nos amb el món que ens envolta.

Es mostra com les actuacions i els marcs legals, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya però podrien ser de qualsevol altra administració, parteixen de la mercantilització, de dirigir-se a la professionalització de la creativitat i no parteixen dels drets culturals i d’aquestos, en tot cas, només es té en certa mesura en compte el “dret a l’accés”, oblidant totalment el dret a la participació i a la creativitat.

Acaba l’article amb una proposta “tenim l’oportunitat que la cultura deixi d’identificar-se amb el rànquing dels llibres més venuts o amb la xifra de vendes d’espectacles musicals o teatrals. Per fer-ho hauríem de voler que el periodisme cívic, les noves formes de criança, el cooperativisme, el teatre amateur, el dret a la identitat pròpia, la pesca tradicional, la participació i accés a les polítiques culturals o la biodiversitat agrícola (són només alguns exemples) fossin béns culturals. Ens cal que les persones siguem subjectes (i no públics ni consumidors) de cultura.”

En el segon cas es una entrevista el passat 18 de març al diari “El Punt- Avui” a Jordi Oliveras impulsor de la plataforma Indigestió.

A l’entrevista parla del Manifest per una renda bàsica universal i incondicional front als ajuts específics per al sector cultural. I qüestiona eixa idea de “concebre la cultura com un procés de producció d’uns per al consum dels altres, la idea que és una cosa que fan professionals, organitzacions i institucions, en lloc de quelcom comú. “

Em sembla que son dos textos molt interessants per debatre. Tal vegada en el dos em manca un aspecte: parlar dels valors que hi ha darrere de les pràctiques i activitats culturals i com aquestes modifiquen la nostra cultura entesa com eixa manera de relacionar-nos amb el món. També, encara que això crec que apareix d’alguna manera en els dos textos, posar més èmfasi en el dret de les persones a ser agents actives de la cultura, a ser creatives i a disposar de recursos públics per a ser-ho.