Què és la cultura?

El passat dia 16 de setembre vaig assitir a l‘Ateneu l’Harmonia a una taula redona organitzada per Kult.coop per a reflexionar sobre “Què és la cultura?”en el marc del Cicle “Cultura, revolució, comunitat”, la taula redona em va resultar interessant i em va tornar a fer repensar les meues idees al voltant de la idea de la relació de la cultura amb la transformació social. Podeu trobar un relatori de la conversa a la pàgina de kult i un article de Berta Galofré a Núvol sobre el seu contingut.

Compartisc molt eixa idea inicial que va llançar la moderadora Sandra Vicente quan va dir que “la cultura ho és tot” i també el que va dir Xisca Homar “la cultura dona forma a com habitem el món”.. “i són totes les experiències i pràctiques humanes”. Correspon amb la concepció antropològica de cultura que travessa les pràctiques humanes, la forma com ens relacionem amb el món .

En algun moment es feu referència, amb un postura crítica que compartisc, a la idea de cultura de la il·lustració europea que identifica la cultura com aquells sabers d’un suposat alt status que caracteritzen aquesta des d’una visió eurocèntrica, colonialista i excloent.

Pel que fa a la visió antropològica, a eixe magma de costums, formes de relacionar-nos, manera d’habitar el món, crec que va mancar aprofundir en la idea que està impregnada de valors.

Perquè, des del meu punt de vista, la cultura, allò que compartim amb altres, és un dels elements essencials que dóna coherència -sentit comú que es digué en algun moment del debat- a aquesta societat injusta i desigual que compartim. La cultura és, per tant, quelcom que dificulta el canvi social. La transformació social exigeix un canvi en el els valors que impregnen la cultura.

La cultura, com diu Fernández, E. (1991) ,“és un espai polític natural en la mesura en què són polítics els conflictes i tensions que es produeixen en aquest terreny. Estos corresponen bàsicament a dos tipus d’interessos: els de caràcter econòmic, tant entre grups empresarials com entre països i regions, i aquells que es refereixen al control del poder intel·lectual”.

No hi ha canvi social sense canvi cultural i això ho teníem molt clar als anys 70 quan parlàvem de “contracultura”, és a dir la construcció d’un univers simbòlic que s’oposara a l’hegemònic.

Però quan parlem de cultura moltes vegades no ens referim a eixa idea de la cultura antropològica que ho impregna tot, sinó que li donem un sentit restringit, la cultura des d’aquest punt de vista és sinònim d’activitats culturals, aquelles que desenvolupen de manera professional, voluntària o amateur moltes persones.

Aquestes activitats culturals són aquelles que socialment són reconegudes com a tals i es caracteritzen per l’ús i manipulació de símbols.

I des de meu punt de vista es genera una certa confusió entre ambdós accepcions de la paraula, ja que quan parlem de facilitar l’accés a la cultura ens estem refererint de manera restringida a la cultura com a sector de les activitats culturals, ja que sinó no tindria sentit ja que a la cultura en sentit ampli totes les persones hi accedim des del moment en què naixem en determinada comunitat humana. No hi ha bretxes d’accés a eixa cultura, totes accedim a la que ens comparteixen les persones que ens envolten.

Per tant, la pregunta que caldria fer-nos és si les persones tenen un dret d’accés a les activitats culturals i un dret a la creació i si aquestos drets han de ser garantits per les institucions públiques.

La política cultural desenvolupada des de la segona guerra mundial a Europa i a l’estat espanyol durant la 2ª República (les missions pedagògiques) han partit fonamentalment de la idea que no totes les persones tenen les mateixes facilitats d’accedir a les activitats culturals com a usuàries i és responsabilitat dels poders públics facilitar-los l’accés ja que es suposa que gaudir d’eixes activitats és enriquidor per a totes. I que cal subvencionar les activitats culturals professionals perquè sinó aquestes desapareixerien. És allò que s’ha anomenat “democratització de la cultura”. El problema d’aquestes polítiques, des d’una perspectiva transformadora, és que es parteix d’una idea de les activitats culturals com quelcom immaculat, no impregnat de valors, que sempre és bo. I, des del meu punt de vista, moltes vegades a través de les activitats culturals es transmeten valors hegemònics. Però hi ha un altre problema, massa vegades aquestes polítiques abarateixen els costos de les activitats culturals per a la població burgesa ( amb la qual cosa són actuacions que subvencionen activitats a les persones amb diners i no són redistributives) i no treballen per a fer-les arribar a tota la població.

Però hi ha un altre dret que encara que des dels anys 70 ha estat assenyalat per la UNESCO i és el dret a la creació, a la participació a la cultura, “la democràcia cultural”. I implica la responsabilitat de les institucions públiques en fomentar la participació en activitats culturals de totes les persones com una via per a expressar-se i compartir reflexions amb altres i generar comunitat. Però aquest dret es confon moltes vegades a la subvenció als i les creadores professionals. Per garantir aquest dret des de les institucions cal que es generen espais i possibilitats per a que les persones creen i participen junt a altres amb activitats culturals. Les arts comunitàries, el tallers de teatre social, tallers d’arts plàstiques, de grafitti, de fotografia, de circ social, però també el foment de la cultura popular com els castellers, o les colles de dimonis van en la línia de garantir aquest dret i possibilitar que la cultura siga un espai de construcció de comunitat i de transformació social. Això no vol dir que les administracions no tinguen que subvencionar la creació professional, i especialment la de aquelles persones que comencen la seua carrera professional, però això no és democràcia cultural.

Des d’una perspectiva transformadora els dos eixos de l’acció cultural, des del meu punt de vista, han de ser la democràcia cultural, i la lluita contra les idees hegemòniques d’aquesta societat capitalista, patriarcal i colonial. També evidentment la recuperació de la llengua i la cultura del territori però posant en qüestió els valors que la sustenten.

Referència: Fernández, E. (1991) La política cultural. Qué es y para qué sirve. Ed. Trea.

El zapatisme llegit a través dels mites de l’antiguitat

Els professors mexicans Miguel Escobar i Fernanda Navarro, amb motiu del “Viaje por la vida” han escrit un suggerent text en què relacionen i contraposen les tragèdies de Prometeu encadenat, Antígona i Edip Rei amb els personatges creats pel zapatisme: SombraDefensa Zapatistael Viejo Antoniodon Durito

El text ens aporta reflexió. En ell, Miguel i Fernanda ens diuen: 

“Las tragedias escritas por Sófocles y la mitología griega son una gran enseñanza en el siglo XXI: pareciera que nada ha cambiado, que describen nuestra realidad, aunque ahora presentada a través de mitos renovados, como la fuerza oculta del mercado que maneja la economía y un proceso de globalización que — supuestamente se lleva a cabo al margen de condicionantes de clase, religiosos, étnicos— ofrece las mismas oportunidades de éxito para todos (pobres y ricos, “blancos”, morenos y de piel negra) y que depende solo de atributos individuales para lograrlo. En ese contexto, la exclusión de ese proceso —tanto de pueblos como de ciertos sectores sociales— es atribuida a su “incapacidad” de adaptación. En esa falsa dinámica, el “fracaso” es una nueva versión de la tragedia: de igual forma que Edipo no pudo escapar a su destino inexorable, los “excluidos” no pueden librarse del “fracaso”.

¿Los pueblos zapatistas que luchan por la vida serán una brújula para seguir? Como lo narramos en la historia de Defensa Zapatista y de Antígona, la nueva generación rebelde, la de la Digna Rabia, sabe pensar, luchar por la vida y organizarse para suprimir la Hidra Capitalista. ¿Qué es una autonomía crítica? ¿Qué entendemos por liberación? Una respuesta está en las comunidades zapatistas. ¿Por qué no queremos estudiarlas? Hoy podemos estar a favor o en contra del zapatismo, pero no podemos ignorarlo. Queramos o no darnos cuenta, el navío La montaña ya está en la Europa rebelde. Es el viaje de la vida y por la vida.”

Podeu descarregar el text sencer aquí.

Margarida i altres herbes

Avui 11 de juny fa 43 anys de la Manifestació que es va celebrar a València ” Contra l’agressió capitalista al medi ambient” convocada per Margarida (Col·lectiu per l’aniquilació de tota classe de pol·lució).

Amb aquest motiu hem editat un blog per tal de recuperar els textos i la història d’un col·lectiu que a algunes persones ens va marcar. Allà algunes persones, com jo, que érem en eixe moment molt jovenetes, començàrem a construir reflexions i a fer activitat política i militar en moviments socials.

Em sorprén l’actualitat de les reflexions que plantejàvem com es pot veure al Manifest:

“Els atacs del capitalisme a l’entorn humà, la destrucció de la natura o la imposició de formes nocives de vida, no son noves. Tampoc ho és la resposta popular a aquest tipus d’agressions.”…”Tanmateix hi ha un canvi en els temps actuals que converteix en urgent i bàsica aquesta lluita per la defensa del medi ambient. El capitalisme amenaça ja directament la supervivència humana. L’esgotament dels recursos naturals per una explotació salvatge, la contaminació i mort de les aigües fluvials i marítimes i, sobre tot, la irresponsable proliferació de la tecnologia nuclear, obliguen a prendre posicions inequívoques.”

Ara després de tants anys cal seguir lluitant #perlavida #perlaterra

Visiteu

http://margaridaialtresherbes.wordpress.com

A favor de la vida, la bondat i la dignitat humana

El tuit provocador de la setmana passada de la periodista Cristina Seguí, fundadora de Vox sobre l’abraçada de Luna (voluntària de la Creu Roja) a una persona migrant en la que qualificava l’actitud empàtica d’aquesta com a pròpia d’una “decadencia moral de esta gente y su discurso buenista” em porta tota la setmana voltant pel cap.

Perquè paral·lel·lament vaig llegir el lúcid article de Miquel Ramos “La guerra cultural de la extrema derecha” en el que descriu perfectament la guerra cultural que ha encetat l’extrema dreta des de fa uns quants anys per a modificar a l’imaginari col·lectiu determinats valors, que independentment de que aquesta societat capitalista els posa en qüestió amb les seues pràctiques dia a dia, són entesos en la societat per la majoria de persones com a positius.

Observeu que el tuit assenyala que empatitzar amb qui pateix, ser una persona solidària suposa una “decadencia moral” i un discurs “buenista”. És a dir la bondat és considerada una virtud dels febles, de qui no té “moral”.

Des del seu sorgiment, la societat capitalista ha menyspreat en les seues pràctiques la bondat humana i la vida, però això s’ha fet de manera dissimulada, i sense obertament qüestionar aquests valors.

Una de les característiques d’aquesta nova extrema dreta és que no té cap vergonya i qüestiona obertament qualsevol plantejament basat en la bondat humana. Considera que hi ha una part dels éssers humans, que són “subhumans”, és a dir no subjectes de drets. Totes aquelles persones que no responen al ideal normalitzat de “sentit comú” que ells defineixen, no tenen cap dret,i al contrari les persones normalitzades (a través dels aparells de l’estat o de manera inclús individual) poden abusar d’elles exercint violència i sotmetre-les ja que són una molèstia per a la societat normalitzada que ells defensen. És igual que siguen migrants, homosexuals, lesbianes, indígenes (en el cas dels països iberoamericans), dones, transsexuals, persones racialitzades, amb diversitat funcional, o catalans, bascos o gallegs ( si és a l’estat espanyol), totes aquelles persones que no responen al cànon establert és “normal” que es puga fer d’elles burla, menyspreu i que no se’ls considere amb els mateixos drets que les persones “normals”. La mateixa natura és tractada amb menyspreu, destruir-la és normal perquè ha d’estar al servei dels humans.

Tot aquest plantejament es basa en les següents premisses: els éssers humans no són bons i el més fort s’imposa i s’ha d’imposar al més feble i això és la norma de l’existència humana. Defensar a qui és feble no és més que oposar-se a la dinàmica “natural” de la societat i suposa una pèrdua d’esforços. Es legitima la violència i es fa burla de qui defensa la no-violència i la resistència pacífica. S’amaga que l’origen de la desigualtat és precisament d’explotació dels éssers humans per part d’altres éssers humans i que el motor de la història és i ha sigut la lluita de classes.

S’oblida la bondat, la generositat i la solidaritat que s’ha generat al llarg de la història entre les persones explotades i oprimides per a lluitar contra l’explotació, i els actes individuals i col·lectius de persones que, per tal d’oposar-se a la injustícia, han sigut capaces inclús de donar la vida.

M’ha vingut al cap la defensa de la vida del zapatisme i de tots els moviments dels pobles originaris i el manifest de l’any 1977 del grup antinuclear “Margarida i altres herbes” que a l’últim punt dèiem que ens solidaritzàvem amb tota la vida que el sistema rebutja.

Perquè estem en un moment històric en que cal, de nou, defendre: la democràcia , la dignitat de totes les persones independentment de la seua condició o origen, la natura com a espai del qual formem part i no del qual ens servim i la bondat com a valor que suposa empatitzar amb els altres éssers humans i actuar per tal de combatre la injustícia.

Mirem al sud i fem servir l’art per imaginar una realitat diferent

La conferència que va fer el professor Boaventura de Souza Santos com a cloenda del VIII Congreso Internacional de Animación Sociocultural organitzat per la Red Iberoamericana d’Animació Sociocultural a Misiones ( Argentina) va tenir des del meu punt de vista molts aspectes interessants.

La primera cosa que ens digué és que per a mirar al futur amb una certa esperança cal mirar el passat.

El model civiltzatori del nord està col·laspsant. En aquest món atroç veiem als xiquets palestins assassinats, els joves de Cali tirotejats, els brasilers patint un govern genocida,…

L’única esperança està al sud, en les epistemologies basades en la filosofia del Ubuntu africà (jo sóc perquè tu ets, i per tant som) i a l’art, però un art que ésta a l’arrel, que és una filosofia de vida.

L’art és una manera d’imaginar una realitat diferent a l’actual i que permet superar la línia abismal que separa a qui és considerat humà de qui és considerat subhumà en la realitat del nostre temps (migrants, dones, palestins, els i les homosexuals, ….totes aquelles persones que estan fora).

Des de la mirada eurocèntrica es mira al sud com uns sabers no legítims. Per a pensar un altre món cal partir d’un altre projecte epistemològic, perquè el coneixement que hi ha al nord és el coneixement dels vencedors.

Necessitem un món, com diuen els zapatistes, on càpien molts móns.

La possibilitat de construir un món ha de partir d’una nova epistemologia. El món ha desperdiciat molts coneixements històrics del sud, dels vençuts de la història.

No podem pensar un món sense art i l’art està per transformar el passat en futur.

Per a fer animació sociocultural cal partir de les diferents realitats, partir del coneixement de la resistència, portar el coneixement de les persones vençudes. Cal mirar les pràctiques de resistència quotidianes. I enmig està l’art, no podem imaginar un futur sense art.

Cal reconstruir l’animació sociocultural des d’un plantejament anticapitalista, anticolonial i antipatriarcal.

Tot això obliga a tres qüestions prèvies:

  1. No podem fer distinció entre individu i comunitat. La dicotomia és falsa i pròpia del pensament eurocèntric que posa a l’individu davant de la comunitat.
  2. Natura i societat. La natura parla amb nosaltres: La natura no ens pertany, nosaltres pertanyem a la natura.
  3. La dicotomia entre immanència i trascendència. El pensament eurocèntric les separa i pensa que la trascendència està fora de la realitat. Però en els epistemologies del sud no hi ha dicotomia. Un riu és espiritual. Les preguntes més importants no són científiques. La ciència només dona resposta a aquelles preguntes que tenen resposta però n’hi ha que no en tenen.

Però no podem oblidar que en aquest món està Palestina, Colòmbia, ….I cal lluitar per a que la resposta postpandèmia no siga una distopia.

Cal dir que la ciència és un coneixement vàlid (enfront del seu qüestionament pel neoliberalisme) però no és l’únic, els coneixements ancestrals també són altres formes de conèixer la realitat. I cal recuperar molts d’eixos coneixements.

Em va semblar una xerrada molt interessant per a repensar.

Podeu veure-la ací, entre el minut 5 i el minut 1 h. 6 m. https://www.youtube.com/watch?v=6fOcXMxhLHM&t=13s

Homenatge a Bety Cariño Trujillo

Hui 27 d’abril de 2021 s’acompleixen 11 anys de l’assassinat de l’activista mexicana Bety Cariño Trujillo a mans de paramilitars en un emboscada a la caravana d’ajuda humanitària de la qual formava part.

Després d’onze anys m’emociona molt aquest discurs que va pronunciar tres mesos abans del seu assassinat a Dublin. La violència contra les activistes que defensen la vida s’ha anat incrementant en els últims anys a Iberoamèrica, en un context de tragèdia internacional que atempta contra la vida de la població que és despullada de la terra i de formes i maneres de viure. I són les dones, com ella o com Berta Càceres, o com Marichuy les que han pres la iniciativa des d’avall a l’esquerra i al costat del cor.

Hem d’aprendre molt del sud.

La informació juvenil a debat

Vídeo del webinar organitzat per la Coordinadora d’Animació Sociocultural del País Valencià .

Filtració massiva de dades de Facebook

Un del tema que des de fa anys em preocupen i que al mateix temps m’interessen és tot allò que gira al voltant d’internet. Crec que no podem entendre la nostra realitat sense entendre la xarxa, i això és complicat perquè l’espai virtual és un espai que canvia molt ràpidament. Tot en aquest espai ha passat acceleradament i ens ha resultat molt difícil assumir-ho i analitzar-ho suficientment. Per altra banda ,qui té poder en aquest espai virtual tampoc té molt interés en que el controlem.

L’animació sociocultural que té en la participació el seu eix d’acció no pot obviar la xarxa i les connexions virtuals com un espai de treball. La ciberanimació és una praxi sociocultural que utilitza les xarxes i espais virtuals per a generar projectes cooperatius d’estructuració d’un teixit social solidari, participatiu i multicultural que desenvolupen models d’organització social sostenibles i inclusius.

Per això, quan aquest matí , escoltant el podcast de Mossegalapona 474 , m’he assabentat de la filtració de noms, adreces de correus i telèfons de 533 milions d’usuaris de Facebook de l’any 2019 m’ha semblat una notícia molt rellevant. Aquestes dades es van vendre a la xarxa en aquell moment (no es sap qui les va comprar) i ara són accessibles a la xarxa en un fitxer que està penjat a un Torrent, que, segons deien al programa, és fàcilment accessible. El fitxer de l’estat espanyol conté 11 milions d’usuaris. Sembla que ixen tots els comptes que tenen posat el número de telèfon en el seu compte. I, a partir d’ahí, imagineu la quantitat de dades que es poden obtenir de eixes persones a la xarxa.

Hem de ser conscients que en la mesura que utilitzem la xarxa, però especialment quan utilitzem eines gratuïtes proporcionades per empreses privades estem generant dades que seran utilitzades com a negoci per aquestes empreses, i de manera indirecta ens estem sotmetent al seu control i a la seva possible censura (a Facebook últimament se succeeixen una infinitat de denúncies), però també que aquestes dades són susceptibles de ser hackejades per algú.
Som realment conscients d’això ?, des de l’animació sociocultural i des de la ciberanimació som prou crítics amb aquest fenomen ? Moltes de les nostres pràctiques en l’espai virtual, contribueixen de manera indirecta a aquest negoci? Contribuïm a desprotegir als ciutadans i ciutadanes davant les grans corporacions ?

Fer cibernanimació, des del meu punt de vista, implica treballar educativament aquest tema des d’un punt de vista crític. Cal que dediquem temps a sensibilitzar sobre la privacitat i de les repercussions que té que les nostres dades estiguin gravades a la xarxa. I no em refereixo només a el tema de la nova directiva europea de protecció de dades, vaig més enllà. Cal actuar i sensibilitzar en la mesura que l’existència de dades sensibles a la xarxa desprotegeix a la ciutadania dels seus drets i la posa a la mercè dels poders econòmics i polítics, per exemple, les pràctiques que realitza qualsevol empresa quan contracta una nova persona i busseja a la xarxa per conèixer les seves opinions, el seu oci, o qui són les seves amistats.

Sobre aquesta qüestió i possibles alternatives fa un parell d’anys vaig escriure unes notes per a les Jornades Ciberanimación 18, que podeu consultar ací.

Crida zapatista “Per la vida”

L’1 de gener de 2021 el EZLN va llançar la Declaració per la vida. Aquest abril l’EZLN ha anunciat ja el grup de persones que formant part de la Caravana per la Vida es desplaçarà a Europa per trobar-se amb col·lectius d’arreu del continent.

Per donar suport al viatge es pot comprar el “Juego Zapatista” un joc de taula solidari. Jo ja he demanat el meu.

UNA DECLARACIÓ …PER LA VIDA.

Primer de gener del 2021.

ALS POBLES DEL MÓN:

A LES PERSONES QUE LLUITEN EN ELS CINC CONTINENTS:

GERMAN@S I COMPANY@S:
Durant aquests mesos previs, hem establert contacte entre nosaltres per diversos mitjans. Som dones, lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, travestis, transsexuals, intersexuals, queer i més, homes, grups, col·lectius, associacions, organitzacions, moviments socials, pobles originaris, associacions de barri, comunitats i un llarg etcètera que ens dóna identitat.

Ens diferencien i distancien terres, cels, muntanyes, valls, estepes, selves, deserts, oceans, llacs, rius, rierols, llacunes, races, cultures, idiomes, històries, edats, geografies, identitats sexuals i no, arrels, fronteres, formes d’organització, classes socials, poder adquisitiu, prestigi social, fama, popularitat, seguidors, likes, monedes, grau d’escolaritat, formes de ser, quefers, virtuts, defectes, pros, contres, peròs, sense embargaments, rivalitats, enemistats, concepcions, argumentacions, contra argumentacions, debats, desacords, denúncies, acusacions, menyspreus, fòbies, fílies, elogis, repudis, esbroncades, aplaudiments, divinitats, dimonis, dogmes, heretgies, gustos, disgustos, modes, i un llarg etcètera que ens fa diferents i, no poques vegades, contraris.

Només ens uneixen molt poques coses:

El que fem nostres els mals de la terra: la violència contra les dones; la persecució i menyspreu als diferents en la seva identitat afectiva, emocional, sexual; l’anihilament de la infantesa; el genocidi contra els originaris; el racisme; el militarisme; l’explotació; la despulla; la destrucció de la natura.

L’enteniment que és un sistema el responsable d’aquests dolors. El botxí és un sistema explotador, patriarcal, piramidal, racista, lladre i criminal: el capitalisme.El coneixement que no és possible reformar aquest sistema, educar-lo, atenuar-lo, llimar-lo, domesticar-lo, humanitzar-lo.

El compromís de lluitar, a tot arreu i tothora  —cada qui en el seu terreny—, contra aquest sistema fins destruir-lo per complet. La supervivència de la humanitat depèn de la destrucció del capitalisme. No ens rendim, no estem a la venda i no claudiquem.

La certesa que la lluita per la humanitat és mundial. Així com la destrucció en curs no reconeix nacionalitats, banderes, llengües, cultures, races; així la lluita per la humanitat és a tot arreu, tot el temps.

La convicció que són molts els mons que viuen i lluiten al món. I que tota pretensió d’homogeneïtat i hegemonia atempta contra l’essència de l’ésser humà: la llibertat. La igualtat de la humanitat està en el respecte a la diferència. En la seva diversitat està la seva semblança.

La comprensió que no és la pretensió d’imposar la nostra mirada, les nostres passes, companyies, camins i destins, el que ens permetrà avançar, sinó l’escolta i mirada de l’altre que, distint i diferent, té la mateixa vocació de llibertat i justícia.

Per aquestes coincidències, i sense abandonar les nostres conviccions, ni deixar de ser el que som, hem acordat:

Primer.- Realitzar trobades, diàlegs, intercanvis d’idees, experiències, anàlisi i valoracions entre els que ens trobem entestats, des de diferents concepcions i en diferents terrenys, en la lluita per la vida. Després, cadascú seguirà el seu camí o no. Mirar i escoltar el altre potser ens ajudarà o no en el nostre pas. Però conèixer el diferent, és també part de la nostra lluita i de la nostra obstinació, de la nostra humanitat.

Segon.- Que aquestes trobades i activitats es realitzen en els cinc continents. Que, pel que fa al continent europeu, es concreten en els mesos de juliol, agost, setembre i octubre de l’any 2021, amb la participació directa d’una delegació mexicana conformada pel CNI-CIG, el Frente de Pueblos en Defensa del Agua y de la Tierra de Morelos, Puebla y Tlaxcala, i l’EZLN. I, en dates posteriors a precisar, donar suport segons les nostres possibilitats, perquè es realitzen a l’Àsia, l’Àfrica, Oceania i Amèrica.

Tercer.- Convidar als que comparteixen les mateixes preocupacions i lluites semblants, a totes les persones honestes i a tots els baix que es rebel·len i resisteixen en els molts racons de món, a que se sumen, aporten, donen suport i participen en aquestes trobades i activitats; i al fet que signen i facen seva aquesta declaració per la vida.

Des d’un dels ponts de dignitat que uneixen els cinc continents.

Nosaltres.
Planeta Terra.

1 de gener del 2021

Es pot donar suport a la mateixa a a firmasporlavida@ezln.org.mx donant el nom complet del grup, col·lectiu, persona o organització. Al manifest es llança la proposta de realitzar trobades amb col·lectius d’arreu del món.

Recordant el passat, construint el futur

Ací teniu un vídeo de l’actuació que ha realitzat l’alumnat d’Animació Sociocultural i Turística de la professora Gema Frías de l’IES Jordi de Sant Jordi amb motiu del 14 d’abril, en la qual he col·laborat.

L’actuació és el resultat d’un treball d’investigació i aprenentatge sobre el tema de la memòria històrica i els textos són majoritàriament de creació col·lectiva. S’han incorporat dos poemes, un de Miguel Hernández i un d’Apel·les Mestres, i una carta autèntica que vàrem trobar de José Humberto Baena dirigida a la família abans d’ésser afusellat. El resultat ha estat molt emocionant perquè a més han assistit a la representació Rafa Juárez i Vicente Carrión, d’ Acció ciutadana contra la Impunitat del Franquisme/ Plataforma de suport a la querella argentina que compartiren presó amb Baena.