#DiaES i #CEESC20anys“L’educació social com a garant dels drets de la ciutadania”

carnavaldeblogs_cat

Amb motiu del Dia Internacional de l’Educació Social el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya ha llançat la iniciativa d’un carnaval de blogs.  Una bona iniciativa per promoure la reflexió.

La iniciativa em sembla especialment interessant si ens serveix per a reflexionar sobre quina Educació Social volem.  I m’agradaria fugir de plantejament triomfalistes i esencialistes que situarien l’educació social com la solució a tots els problemes socials. I també de visions assistencialistes.

Des del meu punt de vista cal que ens fem unes preguntes prèvies: l’educació sempre és bona? , o també, l’educació sempre és positiva per a les persones? l’educació sempre les ajuda a ser més lliures? Massa  vegades es manifesta que sí, que l’educació és la solució a tots els problemes, que és la clau del futur. I al voltant d’això es construeix un discurs buit de contingut i ple de tòpics. En un moment històric , a més, en què l’educació ha passat a ser una mercaderia que es compra  i es ven, una inversió de futur, diuen els teòrics de les Teories del Capital Humà. I ens volen fer oblidar que l’educació és un dret de les persones, un dret que els ha de permetre ubicar-se i entendre el món en què viuen.

Des del meu punt de vista l’educació no és bona o positiva intrínsecament. Hi ha diversos enfocaments educatius i tots ells carregats de valors. Massa vegades l’educació ha estat l’instrument de les classes dominants per alienar les persones. Ha estat una ferramenta per a transmetre una lectura de la realitat gens crítica amb l’ordre existent. Per a què l’educació siga positiva per a les persones ha de fugir dels plantejaments bancaris que descrivia Freire i ha de caminar cap a la problematització de la realitat. Ha de ser una educació alliberadora que ajude a les persones a llegir el món, pronunciar la paraula i construir els seus coneixements en base al diàleg i a la cooperació amb altres.

I si dic que l’educació no és sempre bona, tampoc considere que l’educació a l’àmbit no formal, és a dir l’educació social, sempre siga bona. Les accions des de l’educació social seran positives per a les persones quan les ajuden a comprendre el món, quan les ajuden a apoderar-se. L’educació, com deia Freire, no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món. L’educació social serà garant dels drets de la ciutadania si promou en les persones la capacitat per a lluitar pels seus drets, i per contribuir a una societat més justa.

images-2

L’educació és sense cap dubte, des del paradigma crític, una activitat política i per  tant implica compromís.  Un compromís que, des del nostre punt de vista, ha d’estar implicat en la construcció d’un món més equilibrat.

Quan a l’àmbit de l’educació social o al de l’animació sociocultural treballem junt a les persones en la línia d’afavorir el seu apoderament, sí que garantim els drets de la ciutadania, perquè contribuïm a que les persones lluiten pels seus drets i exigisquen dels governs la resposta a les situacions d’injustícia i desigualtat.

Una educació social garant dels drets de la ciutadania és aquella que es compromet.

 

Aquesta entrada correspon al CARNAVAL DE BLOGS

Pots trobar el recull de tots els blogs que participaren en aquesta entrada del Blog del CEEESC.

La juventud frente a la hidra capitalista

Ací tenim el vídeo de l’obra que representàrem l’alumnat del CF d’Animació Sociocultural i Turística amb motiu del X Seminario Internacional Freiriano. L’obra és una creació col·lectiva a partir de notícies i textos creats pel propi alumnat, que reflexiona sobre la situació de la joventut.

L’obra es va fer en espanyol perquè en el Seminari participà alumnat del professor Miguel Escobar de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i utilitzàrem aquesta llengua com a llengua de treball.

Al voltant del Pla Estratègic Cultural Valencià

 

Captura de pantalla 2016-05-08 a les 18.12.00

La primera cosa que he de dir és que sembla que ningú s’atreveix a parlar sobre el tema. Com que per primera vegada al País Valencià s’ha abordat aquesta qüestió i això, sí que cal dir-ho, és positiu, ja no toca entrar en el fons. A més tampoc sembla que l’administració done peu a opinar ja que està elaborat per “experts” que  han fet una diagnosi del sector i han establert els objectius desitjables per als quatre anys.

Un Pla Estratègic Cultural, des del meu punt de vista, no és un document tècnic, sinó un document polític. Estableix quina cultura volem i quin sector cultural volem d’ací a quatre anys i  les actuacions que farem per aconseguir-ho. Darrere d’eixe Pla Estratègic hi ha una concepció de la cultura i uns valors, i mai pot ser un document neutre. Per tant, encara que siguen “experts” o “tècnics”, els autors  tenen darrere una concepció de la política cultural determinada.

Darrere de les actuacions de l’Administració sempre hi ha una manera d’entendre la cultura i el sector cultural, encara que aquest siga més o menys improvisada o oculta. En els anys de govern del Partit Popular ho hem vist clarament. A mode d’exemple només cal que busquem a les hemeroteques la programació del Teatre Principal dels darrers anys i veurem quina concepció de la cultura hi havia, quina presència del valencià (quasi nul·la) i quina presència de grups valencians.

Un Pla Estratègic possibilita que aquestes actuacions es puguen sotmetre a debat. Fa explícits els principis dels quals es parteix i els objectius que es pretenen, i pot donar lloc a què els diferents sectors hi participen i n’opinen. Evidentment, al final, l’administració té la legitimitat política de decidir d’acord amb el programa polític que presentà als seus votants.

Vaig doncs al gra, vaig a entrar a comentar. Evidentment no ho faig des d’una posició neutra. Ho faig des d’una posició transformadora que entén la cultura com un dret de les persones i des d’un territori que pateix des de fa molts anys una colonització cultural evident, on la diglòssia ha relegat la llengua pròpia a una situació subordinada i en perill d’extinció.

La primera qüestió que em copsa és l’afirmació que es fa en el primer paràgraf del text “La política cultural del Consell es planteja com a objectiu bàsic la transformació de l’actual ecosistema cultural valencià per a contribuir al canvi del model productiu.” L’afirmació és gruixuda, perquè suposa que l’objectiu de la política cultural és fonamentalment econòmic. Tot acceptant que qualsevol política cultural té també objectius econòmics, des d’un punt de vista d’esquerres entenc que és inacceptable que aquest siga “l’objectiu bàsic”.  Però a més és confús, perquè si es tracta del canvi del model productiu, caldrà aclarir cap a on volem que vaja eixe canvi. I això no es diu (entenc que es suposa que es refereix a un increment de les activitats del sector del coneixement) i només es repeteixen els mantres moderns de la innovació i la productivitat. No vaig a entrar en això, però tinc molt clar que la innovació no és un valor en sí mateixa, la innovació només és positiva si va a favor de les persones i de la construcció d’una societat més justa.

La segona qüestió a assenyalar és que en els cinc eixos -o principis- que es plantegen (Industrialització i consolidació dels sectors culturals i creatius,  Territorialització, Cooperació interinstitucional, Internacionalització; Democratització i accés a la cultura), mostren un model de política cultural molt allunyat del que s’ha estat escrivint o discutint els últims anys. Semblen uns eixos elaborats en els anys 90. Em sorprén la manca de referència a la democràcia cultural, que va ser assenyalada en la Conferència d’Helsinki de la UNESCO en els anys 70 com a objectiu de les polítiques culturals i que ha estat l’eix de les reflexions de la trobada Interacció de la Diputació de Barcelona els darrers anys. El model cultural que es proposa està centrat en entendre la cultura com un producte de consum i de dinamització econòmica, i no com una ferramenta de cohesió social, una ferramenta per ajudar a les persones a reflexionar sobre el món en què viuen, a construir altres mons possibles, una eina de participació.

Però si això ja ho intuesc quan es plantegen els cinc eixos, se’m fa encara més palés als objectius que es plantegen des d’un model de planificació que marca resultats mesurables. Uns objectius mesurables que no tenen darrere cap valor ètic darrere. Es tracta de consumir més cultura sense analitzar ni plantejar-se quins continguts ha de tenir aquesta cultura, quins valors ètics té darrere, o en quina llengua s’expressa. Aconseguint els objectius previstos no sé si tindrem un país més lliure o  podem encara acabar en una societat més adormida, més castellanitzada, menys lliure,… Perquè des del meu punt de vista manquen per definir els objectius reals d’aquesta política cultural. Els objectius d’una política cultural han de definir cap a quina societat, cap a quin país volem avançar i això no depén de si hi haurà més o menys empreses al sector, si hi haurà més o menys espectadors, o si hi haurà més o menys …

La resta més del mateix, però a més hi ha una contradicció evident. Si els objectius que he comentat abans són precisos i numèrics resulta que les mesures són molt menys concretes. Es tracta de desenvolupar plans d’accions, desenvolupar els vincles de la producció creativa, literària i editorial de la Comunitat Valenciana en l’àmbit nacional i internacional, impulsar d’un pla per aconseguir una major eficiència entre l’entramat dels béns patrimonials valencians, explorar noves formes de valorització i ús del patrimoni,…. és a dir, més bones intencions que accions concretes. Les accions que precisament sí que haurien de ser concretes sembla que seran més  estudis, plans i reflexions, i poques actuacions reals.

No es pot abordar només el sector de la cultura des d’una vessant i des d’una mirada. Crec que és una gran errada. I no es pot elaborar un Pla Estratègic sense definir, com he dir abans, quin país i quina societat volem. I, en definitiva, quina cultura volem.

Compartisc a més les crítiques i reflexions que planteja Joan Francesc Mira a l’article que va escriure al Temps http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/04/el-pla-14201.php.

Enllace ací el Pla Estratègic per si algú vol llegir la font original. http://www.ceice.gva.es/va/fes-cultura

 

 

 

 

 

Un article que reflexiona sobre la ideologia de l’emprenedor/a

Amb el títol de La política en manos de los empresarios: el imparable ascenso de la ideología del emprendedor” el professor Antonio Santos Ortega del departament de Sociología i Antropología Social de la Universidad de València reflexiona sobre aquesta mantra repetit de la figura emprenedora.

Captura de pantalla 2015-11-23 a les 17.42.10.png

L’article és molt interessant i d’ell m’agradaria ressaltar algunes cites:

“Esta artificiosidad mediática ensalza la figura individual del empresario que es quién adquiere todo protagonismo y quedan ocultos todos los aspectos sociales que han posibilitado que se manifieste el supuesto talento emprendedor.”

En los planeamientos clásicos,el salario se entiende como el precio de la venta de la fuerza de trabajo por unidades temporales. Sin embargo, el neoliberalismo lo concibe como un ingreso que procede de un capital, el capital humano del trabajador. Desde este punto de vista, el salario es una renta de capital y no la remuneración de una mercancía que se vende a cambio de un salario. En la  teoría del capital humano, se define este como conjunto de factores físicos y psicológicos que permiten al trabajador obtener un rendimiento económico. Este rendimiento depende de la idoneidad de cada trabajador, cuya mejora permite acceder a mayores rentas futuras. El capital humano es una máquina que va a producir un flujo de renta. Esta manera de entender el trabajo es lo que lleva a Foucault a prefigurar cambios profundos en las relaciones sociales: del asalariado que vende su fuerza de trabajo en el mercado pasamos, con los planteamientos neoliberales de la teoría del capital humano, al trabajador entendido como«empresario para sí mismo».”

“Convertido en empresario de sí mismo, el trabajador ha de preocuparse personalmente de su capital humano, de su acumulación y de la mejora de su composición tanto física como psicológica y formativa. La formación se concibe así como inversión educativa.”

Cuando los jóvenes se miran en este espejo deformante del autoemprendedor no encuentran por ningún lado el espíritu emprendedor sino la imagen aberrante de la autoprecariedad. Los efectos negativos reales que conlleva la medida hansido descritos por Pereira y Simbille: los jóvenes autoemprendedores tienen salarios muy bajos; los empresarios aprovechan para externalizar procesos, se deshacen de mano de obra y contratan los servicios de un autoemprendedor, que, además, se hace cargo de sus propias cotizaciones sociales y se las ahorra al empresario; tampoco existen costes de despido ni ningún procedimiento administrativo tras el cese del servicio. Sociolaboralmente,los autoemprendedores pagan cara su supuesta autonomía: no tienen derecho a subsidios de desempleo, se mueven en un espacio pseudoempresarial en el que los sindicatos no pueden prestarles ayuda y se encuentran aislados.”

Un text molt interessant amb el que compartisc les idees que planteja.

Jo no vull ser emprenedor…en contra del pensament dominant

Les paraules que utilitzem per  ordenar els pensaments configuren una manera d’entendre la realitat. La modificació del llenguatge modifica la nostra percepció de la realitat. En això el pensament neoliberal ha treballat des de fa molts anys. Ens han canviat el llenguatge i sense adonar-nos-en, els moviments d’esquerra ens hem vist desprovistos d’explicacions i de referents sobre com és el món i la societat. Els mitjans de comunicació en això tenen molta responsabilitat: són un element fonamental de difusió de les idees hegemòniques i dels conceptes que serviran per explicar la realitat.

D’això a l’àmbit de l’educació en sabem molt des de fa uns anys, ara parlem de “qualitat” d’educació sense saber molt bé de què parlem, de “competències “, i molts altres conceptes que van influint de manera molt subtil en com entenem l’educació.

Un concepte amb que des de fa un temps ens estan bombardejant és el d’emprenedorisme. Cal ser emprenedor, cal ser emprenedora. Si tots i totes som emprenedors els mals d’aquesta societat desapareixeran: millorarà l’ocupació, serem una societat més dinàmica, …. Es parla inclús d’emprenedorisme social com a solució dels problemes socials.

Per aconseguir això cal formar l’alumnat en emprenedorisme, apareixen assignatures per foment de la competència emprenedora, a la universitat es fan cursos per foment de l’esperit emprenedor,…

Però que hi ha darrere d’eixe concepte que ens estan repetint constantment i que assumim de manera molt acrítica. El problema no es només que aparega el concepte sinó de quin espai semàntic ocupa, quin espai d’explicació de la realitat, i sobretot quins conceptes deixa fora de joc.

Atribuir a l’actitud emprenedora aquesta importància, aquesta rellevància i aquesta responsabilitat trasllada la solució dels problemes socials i econòmics a l’àmbit individual. Dit d’una altra forma, se’ns diu d’una manera subtil que si hi ha atur és perquè les persones no són prou emprenedores, que si hi ha desigualtat és perquè no hi ha suficients persones emprenedores socials que busquen solucions a a aquesta desigualtat. La solució dels problemes ja no passa pel l’estat, ni els problemes socials i econòmics són responsabilitat del capitalisme sinó dels ciutadans i ciutadanes que no som prou emprenedors.

Això evidentment deixa fora de joc a conceptes com la solidaritat, el compromís social, o la lluita de classes que abans ens servien per explicar aquesta societat i la resposta a un sistema econòmic injust.

Per tant, jo no vull ser emprenedor, jo vull ser solidari, vull estar compromés en la transformació d’aquesta societat en una societat més justa i equilibrada. I per això la primera cosa que hem de fer és combatre aquell llenguatge que ens desarma, que ens amaga la realitat, que no ens ajuda a la transformació social. Si no combatem el llenguatge els moviments socials transformadors estem perduts, el neoliberalisme ho sap molt bé i per això aquest foment d’aquest concepte des de diferents fundacions privades americanes i des de les organitzacions econòmiques internacionals gens innocents com la OCDE i el FMI.

Captura de pantalla 2015-11-22 a les 21.04.08.png

Captura de pantalla 2015-11-22 a les 21.05.44.png

 

 

 

Sobre el Dia Internacional contra l’eliminació de la violència contra les dones

El proper dia 25 de novembre se celebra el Dia Internacional contra l’eliminació de la violència contra les dones, podeu visitar la pàgina de la ONU http://www.un.org/es/events/endviolenceday/. 

Normalment l’anomenem “Dia contra la violència de gènere” perquè la violència de gènere en una societat patriarcal, com la que vivim, sempre s’exerceix sobre les dones. Aquest violència es manifesta amb violacions massives en situacions de guerra, esclavatge sexual i prostitució, feminicidis, matrimonis forçats…
Ahir vaig rebre un correu en què es proposava una activitat organitzada al meu centre per al “Dia contra la violència de gènere” per part d’un grup d’alumnat  en què es parlava de dones/ homes violentats. Sé que no hi havia cap mala intenció en l’activitat però em va moure a escriure sobre el tema.
Evidentment que en la nostra societat poden haver situacions de violència d’una dona sobre un home, com d’un home sobre un altre home, com d’un xiquet sobre un adult, d’una dona sobre una altra dona però aquestes no són violències de gènere perquè no es donen pel fet de ser dona en una societat patriarcal (que ensenya des de ben menudes a aquestes al seu paper segon en el món, a través de per exemple el llenguatge).
Els intents d’introduir al dia de la Violència contra les dones, també casos aïllats de violència contra un home no és més que un reflex de la societat patriarcal i masclista en què vivim que li molesta qualsevol intent de visibilitzar la dominació.
Per altra banda les dades de maltracte al nostre Estat són evidents, la pràcticament totalitat d’assassinats en parelles es produeix sobre les dones i quan mor un home, en la majoria de casos és una situació en que la dona ha patit reiteradament violència física i psicològica per part d’eixe home i no ha trobat cap altra eixida a la situació.
Crec que sobre tot això ens cal reflexionar i més en un moment en què en la televisió i determinats partits “moderns” com Ciudadanos s’equipara violència entre homes i dones, es banalitza i no se li dona la vertadera magnitud a l’allau de violència masclista i feminicidis que estem vivint.

Iniciatives culturals emergents, “modernor” i ús de la nostra llengua.

Últimament s’han multiplicat per la ciutat de València, pels barris, diferents iniciatives culturals  que busquen visibilitzar a l’espai públic les creacions i propostes d’un conjunt d’artistes.

Les propostes són suggerents i atractives ja que porten l’activitat cultural al carrer i generen un cert diàleg amb el públic. Mostren que hi ha una altra ciutat a banda de l’oficial, un ciutat creadora, emergent i moderna, lluny de la València casposa que hem viscut els darrers anys de govern de la dreta.

Fa dues setmanes va ser a Benimaclet (Benimaclet Confusion), ara s’està realitzant Intramurs,  a setembre va ser Russafa escènica, ja ha començat el Circuito Bucles, el Circuito MUV (Música Urbana València), després vindrà Ciutat Vella Oberta, Distrito008,  Cabanyal Íntim i Russafart.

Aquestes propostes que en principi són positives i que omplen d’activitat cultural la nostra ciutat tenen alguns aspectes que m’agradaria posar en qüestió, ja que quan parlem de política cultural aquesta mai és neutra.

La primera qüestió a assenyalar és l’absoluta beligerància de la majoria d’aquestes propostes amb el valencià. En algunes de les propostes el títol: Intramurs, Ciutat Vella Oberta,… està en valencià, però la resta del programa i tota la imatge pública és en castellà. En política cultural no hi ha neutralitat i quan es pren la decisió de generar tots els cartells i fullets en castellà s’està prenent una opció invisibilitzadora del valencià i per tant de genocidi lingüístic i cultural.  Se’ns dirà que simplement s’ha fet així perquè totes les persones ho entenen millor, que s’ha fet sense mala intenció, que qui ho ha fet no sabia valencià i li sabia mal cometre faltes d’ortografia, és a dir, moltes raons banals que amaguen la visió de la nostra llengua com quelcom incòmode, prescindible i molest. És cert que en tots els Festivals citats algunes de les propostes artístiques són en valencià però són minoria, i en alguns casos anècdota.

L’altra qüestió és si aquestes propostes tenen una vinculació amb el teixit social dels barris. En alguns casos això sí que s’acompleix com en el cas del Cabanyal Íntim, però en molts altres dóna la impressió de ser projectes absolutament desvinculats de la realitat del barri. No conec tots els projectes amb la suficient profunditat però semblen lligats a processos de gentrificació i de creixement d’iniciatives empresarials, legítimes, però caigudes del cel damunt de la realitat del barri.

Per últim no podem oblidar un últim aspecte, les activitats culturals mai són neutres i estan carregades de continguts simbòlics i de valors. En aquest aspecte no podem generalitzar ja que crec que moltes de les propostes concretes dels festivals comentats són interessants i en general fan repensar-nos la nostra realitat. Però la imatge que transmeten en conjunt és d’una cultura neutra, despolititzada, lligada a l’oci buit i amb molt poc compromís polític. En un moment de crisi del capitalisme com l’actual la cultura no pot ser simplement oci, ha de ser una ferramenta de transformació social i contribuir a la construcció d’una societat més justa i equilibrada.

Que quede clar a pesar d’aquestes observacions que considere positiu i engrescador que en la nostra ciutat s’estiga produint aquest fenomen. Ens mostra una ciutat viva. Una ciutat viva sempre és millor que  una ciutat adormida. Però cal llançar el debat i exigir un canvi de rumb en aquestes propostes. No podem callar-nos i deixar que l’espai públic s’ocupe simplement de “modernor”, que s’oblide de la nostra realitat lingüística i del nostre teixit social i compromés. No tot val en cultura.