Què és la cultura?

El passat dia 16 de setembre vaig assitir a l‘Ateneu l’Harmonia a una taula redona organitzada per Kult.coop per a reflexionar sobre “Què és la cultura?”en el marc del Cicle “Cultura, revolució, comunitat”, la taula redona em va resultar interessant i em va tornar a fer repensar les meues idees al voltant de la idea de la relació de la cultura amb la transformació social. Podeu trobar un relatori de la conversa a la pàgina de kult i un article de Berta Galofré a Núvol sobre el seu contingut.

Compartisc molt eixa idea inicial que va llançar la moderadora Sandra Vicente quan va dir que “la cultura ho és tot” i també el que va dir Xisca Homar “la cultura dona forma a com habitem el món”.. “i són totes les experiències i pràctiques humanes”. Correspon amb la concepció antropològica de cultura que travessa les pràctiques humanes, la forma com ens relacionem amb el món .

En algun moment es feu referència, amb un postura crítica que compartisc, a la idea de cultura de la il·lustració europea que identifica la cultura com aquells sabers d’un suposat alt status que caracteritzen aquesta des d’una visió eurocèntrica, colonialista i excloent.

Pel que fa a la visió antropològica, a eixe magma de costums, formes de relacionar-nos, manera d’habitar el món, crec que va mancar aprofundir en la idea que està impregnada de valors.

Perquè, des del meu punt de vista, la cultura, allò que compartim amb altres, és un dels elements essencials que dóna coherència -sentit comú que es digué en algun moment del debat- a aquesta societat injusta i desigual que compartim. La cultura és, per tant, quelcom que dificulta el canvi social. La transformació social exigeix un canvi en el els valors que impregnen la cultura.

La cultura, com diu Fernández, E. (1991) ,“és un espai polític natural en la mesura en què són polítics els conflictes i tensions que es produeixen en aquest terreny. Estos corresponen bàsicament a dos tipus d’interessos: els de caràcter econòmic, tant entre grups empresarials com entre països i regions, i aquells que es refereixen al control del poder intel·lectual”.

No hi ha canvi social sense canvi cultural i això ho teníem molt clar als anys 70 quan parlàvem de “contracultura”, és a dir la construcció d’un univers simbòlic que s’oposara a l’hegemònic.

Però quan parlem de cultura moltes vegades no ens referim a eixa idea de la cultura antropològica que ho impregna tot, sinó que li donem un sentit restringit, la cultura des d’aquest punt de vista és sinònim d’activitats culturals, aquelles que desenvolupen de manera professional, voluntària o amateur moltes persones.

Aquestes activitats culturals són aquelles que socialment són reconegudes com a tals i es caracteritzen per l’ús i manipulació de símbols.

I des de meu punt de vista es genera una certa confusió entre ambdós accepcions de la paraula, ja que quan parlem de facilitar l’accés a la cultura ens estem refererint de manera restringida a la cultura com a sector de les activitats culturals, ja que sinó no tindria sentit ja que a la cultura en sentit ampli totes les persones hi accedim des del moment en què naixem en determinada comunitat humana. No hi ha bretxes d’accés a eixa cultura, totes accedim a la que ens comparteixen les persones que ens envolten.

Per tant, la pregunta que caldria fer-nos és si les persones tenen un dret d’accés a les activitats culturals i un dret a la creació i si aquestos drets han de ser garantits per les institucions públiques.

La política cultural desenvolupada des de la segona guerra mundial a Europa i a l’estat espanyol durant la 2ª República (les missions pedagògiques) han partit fonamentalment de la idea que no totes les persones tenen les mateixes facilitats d’accedir a les activitats culturals com a usuàries i és responsabilitat dels poders públics facilitar-los l’accés ja que es suposa que gaudir d’eixes activitats és enriquidor per a totes. I que cal subvencionar les activitats culturals professionals perquè sinó aquestes desapareixerien. És allò que s’ha anomenat “democratització de la cultura”. El problema d’aquestes polítiques, des d’una perspectiva transformadora, és que es parteix d’una idea de les activitats culturals com quelcom immaculat, no impregnat de valors, que sempre és bo. I, des del meu punt de vista, moltes vegades a través de les activitats culturals es transmeten valors hegemònics. Però hi ha un altre problema, massa vegades aquestes polítiques abarateixen els costos de les activitats culturals per a la població burgesa ( amb la qual cosa són actuacions que subvencionen activitats a les persones amb diners i no són redistributives) i no treballen per a fer-les arribar a tota la població.

Però hi ha un altre dret que encara que des dels anys 70 ha estat assenyalat per la UNESCO i és el dret a la creació, a la participació a la cultura, “la democràcia cultural”. I implica la responsabilitat de les institucions públiques en fomentar la participació en activitats culturals de totes les persones com una via per a expressar-se i compartir reflexions amb altres i generar comunitat. Però aquest dret es confon moltes vegades a la subvenció als i les creadores professionals. Per garantir aquest dret des de les institucions cal que es generen espais i possibilitats per a que les persones creen i participen junt a altres amb activitats culturals. Les arts comunitàries, el tallers de teatre social, tallers d’arts plàstiques, de grafitti, de fotografia, de circ social, però també el foment de la cultura popular com els castellers, o les colles de dimonis van en la línia de garantir aquest dret i possibilitar que la cultura siga un espai de construcció de comunitat i de transformació social. Això no vol dir que les administracions no tinguen que subvencionar la creació professional, i especialment la de aquelles persones que comencen la seua carrera professional, però això no és democràcia cultural.

Des d’una perspectiva transformadora els dos eixos de l’acció cultural, des del meu punt de vista, han de ser la democràcia cultural, i la lluita contra les idees hegemòniques d’aquesta societat capitalista, patriarcal i colonial. També evidentment la recuperació de la llengua i la cultura del territori però posant en qüestió els valors que la sustenten.

Referència: Fernández, E. (1991) La política cultural. Qué es y para qué sirve. Ed. Trea.