Indignacions lingüístiques estiuenques

Realment estem en un moment en què cal que ens preocupem. Sembla que els minsos avanços en el terreny de la normalització lingüística al País Valencià es troben en una important reculada.

Aquesta setmana he viscut dues situacions de menyspreu de la nostra llengua al municipi de Moncofa de la Plana Baixa.

Primera situació: a l’andana de l’estació de RENFE esperant l’arribada del tren. Fins a cinc recomanacions ( respecte a no acostar-se a la via, a la circulació de trens sense parada,…) per l’altaveu totes en castellà, ni una en valencià. El valencià només va ser utilitzat per l’altaveu per anunciar l’arribada del tren ( i això després de fer-ho en castellà). La utilització del valencià a la RENFE sembla que té una funció de curiositat indígena, de mostrar que estem en un territori on alguns indígenes utilitzen una llengua pròpia i en cap cas acompleix una funció comunicativa.

Segona situació: Festival “Moncofa al carrer“. Un festival de teatre de carrer, circ, màgia,…que té com a lema: un escenari per a tots.

Doncs no, aquest escenari no és per a tots i totes, és un escenari només per a castellanoparlants. A pesar del títol (que sembla que és més modern si es fa en valencià) totes les activitats es fan en espanyol. El més sorprenent i indignant és que inclús les companyies valencianes que hi actuen ( com l’altre dia Scuraplats) no utilitzen el valencià. Cal dir que l’actuació era un espectacle infantil on, a banda d’un passacarrer, es ballaven i cantaven cançons seguint les indicacions dels actors i resultava comprensible per qualsevol persona desconeixedora de la nostra llengua, amb un mínim de bona actitud.

Que d’això en siga responsable un municipi que governa el PSOE en coalició amb el BLOC encara ens resulta més indignant. Si fóra el PP qui governa ja sabem que ha optat directament pel genocidi lingüístic, però el PSOE i el BLOC en el seu discurs parlen de normalització i coses així. Supose que ho justificaran pel fet que estem en estiu i cal acontentar als turistes i atraure’n de nous, però l’única justificació possible és l’autoodi i el convenciment que la nostra llengua és de segona categoria. Precisament a la platja de Moncofa s’escolta parlar valencià amb molta normalitat i no utilitzar-lo en les activitats culturals públiques és contribuir al seu genocidi.

La política cultural mai és neutra, i la llengua no és una simple ferramenta comunicativa.

Interessant entrevista a la revista Mètode a Noam Chomsky

“Cada llengua constitueix un dipòsit d’una forma concreta de riquesa i varietat cultural. No fa falta argumentar per què cal protegir-les… Tothom es va disgustar quan el museu de Bagdad va ser destruït. Per què? Perquè és un dipòsit de la gran riquesa de la civilització humana.”

Llengua, cultura i política cultural

Visualitza aquest document al Scribd

Entrevistes a la realitzadora i altres participants del documental “Una llengua que camina

Una llengua que camina. Un interessant documental sobre la recuperació del valencià

Amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià, el proper 9 d’octubre, “El documental” estrena “Una llengua que camina”, un treball que mostra l’estat de salut del valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la diada del 2010 en les celebracions dels 25 anys de Trobades d’Escoles en Valencià.

<a href="http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3741690

I seguint amb la Diada Estellés, ” Cant a València”

Un exemple de canvi de política cultural municipal

Política cultural també és això, fer genocidi cultural i lingüístic en un poble valencianoparlant com Beneixama. A més del canvi de llengua el refrany que s’utilitza no respon a les nostres arrels culturals. Segurament si li preguntàrem al Regidor o Regidora responsable d’això ens diria que ell no fa política, que simplement ho ha posat en castellà perquè ara a l’estiu vé gent de fora i cal que ho entenguen. I damunt ens diria als que el qüestionarem, que som uns talibans, que som uns exagerats. Com sempre els qui diuen que no fan política són els que més en fan.

HOMENATGE A ENRIC VALOR – 100 anys

Hui fa cent anys del naixement d’Enric Valor. I Enric Valor, a més del seu treball de divulgació filològica i lingüística, cal destacar-lo pel seu compromís polític i pel seu treball de recopilació i recuperació de la rondallistica popular.
I les rondalles són sense cap dubte una representació singular de la nostra cultura. En elles hi està representat tot un univers simbòlic, un valors i una manera d’entendre el món. Cal preservar-les per la seua riquesa lingüística però també pel que representen culturalment, una manera concreta d’enfrontar-se l’ésser humà amb el seu entorn.
Ací teniu un treball d’anàlisi de diferents rondalles d’Enric Valor realitzat per alumnat de l’IES Enric Valor de Pego

I ací teniu una interessantíssima i tendra entrevista a Enric Valor publicada a Vilaweb TV

El patrimonio oral y las manifestaciones culturales del pueblo zápara

Diada del poeta Estellés. 4 setembre. Homenatge des del meu bloc

Del País Valencià ha sorgit la iniciativa de celebrar cada 4 de setembre la Diada d’Estellés.
Cada 4 de setembre, dia del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, es farà un àpat popular per reivindicar la cultura i la llengua del país.
La festa, que serà lúdica i popular, es basarà principalment en tres detalls: cuinar un plat típic valencià regat amb beguda de la terra; llegir un poema representatiu d’Estellés; i cantar poemes i cançons d’uns altres autors.
Aquesta proposta l’ha fet l’escriptor Josep Lozano i una bona colla de grups i entitats se l’han fet seva i a hores d’ara ja són diversos els pobles valencians i d’arreu dels països catalans que celebraran la Diada Estellés amb un dinar o un sopar popular, en què es recitaran poemes seus i també d’altres poetes tot degustant plats típics valencians, tant presents en l’obra d’aquest poeta.
Molts blocaires hem decidit unir-nos a la iniciativa i fer de d’acó un xicotet homenatge. Ací teniu dos poemes per a mi preciosos.
El primer és un poema que per a mi té és especial perquè als 16 anys el vaig sentir recitat pel mateix Vicent Andres i es per a mi un cant al plaer quotidià, a les xicotetes coses.

Horacianes

[I]

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

La segona és la preciosa M’aclame a tu que sempre m’ha impressionat

M’aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.

Seras confí on l’aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l’emblema que puja,
seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.