El tuit provocador de la setmana passada de la periodista Cristina Seguí, fundadora de Vox sobre l’abraçada de Luna (voluntària de la Creu Roja) a una persona migrant en la que qualificava l’actitud empàtica d’aquesta com a pròpia d’una “decadencia moral de esta gente y su discurso buenista” em porta tota la setmana voltant pel cap.
Perquè paral·lel·lament vaig llegir el lúcid article de Miquel Ramos “La guerra cultural de la extrema derecha” en el que descriu perfectament la guerra cultural que ha encetat l’extrema dreta des de fa uns quants anys per a modificar a l’imaginari col·lectiu determinats valors, que independentment de que aquesta societat capitalista els posa en qüestió amb les seues pràctiques dia a dia, són entesos en la societat per la majoria de persones com a positius.
Observeu que el tuit assenyala que empatitzar amb qui pateix, ser una persona solidària suposa una “decadencia moral” i un discurs “buenista”. És a dir la bondat és considerada una virtud dels febles, de qui no té “moral”.
Des del seu sorgiment, la societat capitalista ha menyspreat en les seues pràctiques la bondat humana i la vida, però això s’ha fet de manera dissimulada, i sense obertament qüestionar aquests valors.
Una de les característiques d’aquesta nova extrema dreta és que no té cap vergonya i qüestiona obertament qualsevol plantejament basat en la bondat humana. Considera que hi ha una part dels éssers humans, que són “subhumans”, és a dir no subjectes de drets. Totes aquelles persones que no responen al ideal normalitzat de “sentit comú” que ells defineixen, no tenen cap dret,i al contrari les persones normalitzades (a través dels aparells de l’estat o de manera inclús individual) poden abusar d’elles exercint violència i sotmetre-les ja que són una molèstia per a la societat normalitzada que ells defensen. És igual que siguen migrants, homosexuals, lesbianes, indígenes (en el cas dels països iberoamericans), dones, transsexuals, persones racialitzades, amb diversitat funcional, o catalans, bascos o gallegs ( si és a l’estat espanyol), totes aquelles persones que no responen al cànon establert és “normal” que es puga fer d’elles burla, menyspreu i que no se’ls considere amb els mateixos drets que les persones “normals”. La mateixa natura és tractada amb menyspreu, destruir-la és normal perquè ha d’estar al servei dels humans.
Tot aquest plantejament es basa en les següents premisses: els éssers humans no són bons i el més fort s’imposa i s’ha d’imposar al més feble i això és la norma de l’existència humana. Defensar a qui és feble no és més que oposar-se a la dinàmica “natural” de la societat i suposa una pèrdua d’esforços. Es legitima la violència i es fa burla de qui defensa la no-violència i la resistència pacífica. S’amaga que l’origen de la desigualtat és precisament d’explotació dels éssers humans per part d’altres éssers humans i que el motor de la història és i ha sigut la lluita de classes.
S’oblida la bondat, la generositat i la solidaritat que s’ha generat al llarg de la història entre les persones explotades i oprimides per a lluitar contra l’explotació, i els actes individuals i col·lectius de persones que, per tal d’oposar-se a la injustícia, han sigut capaces inclús de donar la vida.
M’ha vingut al cap la defensa de la vida del zapatisme i de tots els moviments dels pobles originaris i el manifest de l’any 1977 del grup antinuclear “Margarida i altres herbes” que a l’últim punt dèiem que ens solidaritzàvem amb tota la vida que el sistema rebutja.
Perquè estem en un moment històric en que cal, de nou, defendre: la democràcia , la dignitat de totes les persones independentment de la seua condició o origen, la natura com a espai del qual formem part i no del qual ens servim i la bondat com a valor que suposa empatitzar amb els altres éssers humans i actuar per tal de combatre la injustícia.
Animació Sociocultural i xarxa 