En els últims temps renaixen i resorgeixen conceptes i tècniques que fa més de 40 anys eren comuns a l’àmbit de ‘ensenyament i que van ser àmpliament qüestionades per un part dels i de les treballadores de l’ensenyament, aquells i aquelles que entenem l’educació com una eina per que les persones es construisquen a si mateixes i per a transformar el món en un món més just.
La primera, en la que ara no m’estendré, és la famosa “Taxonomia de Bloom” que vaig patir en els meus anys d’estudiant de magisteri. Una taxonomia que era entesa com la ferramenta ideal per tal de definir els objectius d’aprenentatge. En els últims anys l’aparició de les competències com a eix del què ensenyar ha propiciat un retorn a l’obsessió en definir, de la manera el més concreta possible, allò que l’alumnat ha d’aprendre. I algú ha recuperat la taxonomia de Bloom com la gran novetat. Per a molts i moltes de nosaltres és un dejà vú que oblida que allò important en educació és allò realment passa a classe, que les experiències siguen realment valuoses i que ajuden a ser a l’alumnat més lliure i reflexiu. I que els esforços els hem de dedicar a això i no a definir els objectius.
Però hui vaig a parlar dels sociogrames, que sembla que s’estan venent de nou com la ferramenta “científica” per analitzar les relacions dins d’una classe.
Un sociograma és una tècnica que analitza les relacions dins d’un grup i genera un diagrama en què defineix la posició relativa de cadascun dels subjectes dins del grup i el seu grau d’influència.
A la pàgina de la nostra Conselleria se’ns diu que “L’objectiu és conéixer el clima social i de convivència d’un grup per a facilitar la detecció de conflictes interpersonals i intervindre de forma preventiva. L’enquesta, dirigida a l’alumnat de cinqué de Primària a quart d’ESO ens proporciona, d’una manera ràpida i fiable, una “imatge” del clima de convivència de cadascuna de les aules o grups d’un centre docent.”
El sociograma consisteix en preguntar als membres del grup les seues afinitats i rebutjos per tal de fer l’anàlisi del grup i de les seues relacions. Després es genera un diagrama que mostra els lideratges, les afinitats i els rebutjos. A la pàgina de Conselleria s’ofereix un programa que facilita l’anàlisi a partir de les respostes donades per l’alumnat. Jo i moltes de les persones que tenim ara prop dels 60 anys els vàrem patir de joves a les aules.
Per què des del meu punt de vista aquesta tècnica genera problemes i no ens resol res?
- El sociograma va nàixer com a instrument d’investigació de les dinàmiques que es generen dins d’un grup i de l’estructura de relacions, però després anà evolucionant com a ferramenta d’obtenció de dades per tal de guiar la intervenció educativa. Transformar un instrument d’investigació en una guia per a la intervenció és com a mínim discutible.
- El sociograma fa aparentment una anàlisi “científica” de les relacions que es produeixen dins del grup. Des del meu punt de vista això, i més quan parlem de xiquets, xiquetes i adolescents, és molt discutible. La variabilitat de les relacions dins d’un grup d’aquestes característiques és molt gran i el resultat d’un sociograma pot variar d’un dia a l’altre de manera important en funció de petits conflictes, rellevants o no, que es produeixen dins del grup.
- El sociograma després de ser aplicat crea una nova realitat que condiciona la pràctica del docent i de l’alumnat. En la mesura que els resultats d’un sociograma tots i totes entenen que són la realitat analitzada científicament, influeixen de manera important en la manera d’actuar dels i de les docents. Penseu per exemple en l’efecte Pigmalió i com l’alumnat es veu influït per les percepcions que té el professorat sobre ells i elles.
- La qüestió ètica. És legítim que el professorat dispose d’informació sobre l’alumnat i que no la faça pública al grup? Des del meu punt de vista no. I això planteja una altra qüestió, com la fem pública? perquè és cert que és informació emocionalment en molts casos dolorosa. Si optem per no oferir-la al grup no em sembla ètic, i si la oferim pot fer mal a determinades persones del grup i de fet de vegades fa que encara patisquen més.
- La vivència personal. Jo vaig patir l’aplicació d’un sociograma a l’edat de 15 anys. Se’ns van comunicar a cadascun dels alumnes els resultats de manera privada. Encara que el resultat va ser positiu per a mi ( em va descobrir que tenia una capacitat de lideratge que desconeixia completament) no va ser una experiència gens agradable, em vaig sentir tractat més com un objecte que com un subjecte. Per altra banda em va influir de manera important la meua manera d’actuar per tal de respondre a allò que m’havien dit que era: un líder. Després jo quan vaig ser monitor d’esplai també en vaig passar un al grup que dirigia, ja que havia llegit les seues bondats per analitzar un grup i em va generar una sensació molt desagradable de manipulació i control sobre el grup. Per últim, el primer any que vaig impartir Dinàmica de Grups al CF d’Animació Sociocultural el vaig tornar a passar per analitzar junt a l’alumnat la vivència negativa que generava. Tots coincidien i reconegueren que era emocionalment costós.
- El sociograma converteix a l’alumnat en objectes, crea una relació en la que jo com a docent em distancie del grup i me’l mire des de fora. L’alumnat, des del meu punt de vist mai pot ser vist per un docent progressista com objectes, sinó com subjectes i els subjectes tenen veu, tenen paraula i poden parlar de les seues relacions.
- L’escola per a mi és un espai de vida i hi ha moltes altres maneres per analitzar i descobrir les relacions dins del grup d’una manera molt més oberta i no negant la informació i la paraula a l’alumnat.
Per a mi el sociograma és l’exemple d’una ferramenta que no aporta res rellevant al professorat que entén que l’aula és un espai de vida que comparteix amb els seus i les seues alumnes. Les informacions que s’obtenen en un sociograma s’obtenen igualment quan “estem” a l’aula, quan prestem atenció a tot allò que passa, quan observem als i les nostres alumnes actuant i relacionant-se amb els i les altres. A més, si no utilitzem un tècnica aparentment “científica” no estem condicionats en la nostra actuació ja que som conscients que són percepcions que cal contrastar i que cal inclús analitzar en el grup.
Em fa molta por l’ús del sociograma de manera generalitzada. Com a pare no m’agradaria gens que al meu fill li’n passaren un i crec que la Conselleria hauria de reflexionar un poc abans de promocionar determinades tècniques entres els i les docents. Les tècniques no són mai neutres, darrere d’elles sempre hi ha una manera d’entendre el món i l’educació.
Animació Sociocultural i xarxa 