Del País Valencià ha sorgit la iniciativa de celebrar cada 4 de setembre la Diada d’Estellés.
Cada 4 de setembre, dia del naixement del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, es farà un àpat popular per reivindicar la cultura i la llengua del país.
La festa, que serà lúdica i popular, es basarà principalment en tres detalls: cuinar un plat típic valencià regat amb beguda de la terra; llegir un poema representatiu d’Estellés; i cantar poemes i cançons d’uns altres autors.
Aquesta proposta l’ha fet l’escriptor Josep Lozano i una bona colla de grups i entitats se l’han fet seva i a hores d’ara ja són diversos els pobles valencians i d’arreu dels països catalans que celebraran la Diada Estellés amb un dinar o un sopar popular, en què es recitaran poemes seus i també d’altres poetes tot degustant plats típics valencians, tant presents en l’obra d’aquest poeta.
Molts blocaires hem decidit unir-nos a la iniciativa i fer de d’acó un xicotet homenatge. Ací teniu dos poemes per a mi preciosos.
El primer és un poema que per a mi té és especial perquè als 16 anys el vaig sentir recitat pel mateix Vicent Andres i es per a mi un cant al plaer quotidià, a les xicotetes coses.
Horacianes
[I]
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
La segona és la preciosa M’aclame a tu que sempre m’ha impressionat
M’aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l’aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l’emblema que puja,
seràs l’ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.
Like this:
Be the first to like this post.
Carles Monclus
